Liderem un cop més la revolució castellera.

Imatge dels Minyons de Terrassa celebrant el 3 de 10 descarregat. (Horitzontal)

 

per Jaume Rosset i Llobet

A la darrera assemblea vaig fer una proposta per tal que, com a colla, ens plantegéssim no considerar descarregat un castell fins que tothom hagi baixat de la pinya, especialment en els castells folrats i emmanillats.

La junta i la tècnica han acceptat que es debati obertament aquest tema, així com el del valor que hem de donar als castells només carregats. Ells mateixos m’han demanat que faci aquest escrit on explicaré els meus arguments a favor d’aquesta decisió tot confiant que això faciliti l’intercanvi serè d’arguments per tal de poder tenir sobre la taula els pros i els contres. L’objectiu, un cop suficientment debatut, és que puguem prendre una decisió en assemblea sobre aquests dos punts.

Sota el meu punt de vista, la instauració de mesures de seguretat passiva (casc, terres atenuants…) i la difusió dels resultats dels estudis mèdics realitzats sobre la seguretat a la nostra activitat ha generat una percepció de falsa seguretat absoluta. Penso que els castellers no som prou coneixedors ni conscients dels riscs que assumim quan fem castells ni de les conseqüències de les nostres accions particulars en aquest risc. S’ha oblidat que, encara que el risc sigui relativament baix, això no vol dir que no n’hi hagi. El fet que, en la memòria històrica particular de la colla, no hi hagi cap lesió greu ha contribuït, segurament, a aquesta percepció d’impunitat generalitzada. Però, no ens enganyem; només és una qüestió de temps. La relaxació, a més, ens porta a ser desprevinguts i, en conseqüència, més vulnerables. Tinguem-ho clar: no és perquè som molt bons fent castells que no hem tingut cap lesió greu, és només perquè, fins ara, hem estat de sort.

Les estadístiques diuen que, després d’un munt d’anys de disminució de les lesions i la seva gravetat, el món casteller està experimentant una inversió d’aquesta tendència. L’anàlisi de les dades ens donen bones pistes de quins són els principals punts febles actuals i, d’aquests, quins podrien aportar millores més importants.

Un d’aquests punts són els enfonsaments del folre (o el folre i les manilles) sobre de la pinya, tant si això comporta un enfonsament de la soca (fet molt excepcional) com si no. Per tant, permeteu-me que en aquest post us exposi l’argumentari referent a la conveniència i utilitat de canviar el convencionalisme del moment en que es considera descarregat un castell i deixi per un altre moment les reflexions sobre el valor dels castells carregats.

El 2016 es van produir 16 enfonsaments i van generar 36 sinistres; 8 van ser lesions greus. Fixeu-vos que estem parlant d’una lesió greu cada dos enfonsaments (8 en 16) i que un 22% dels lesionats per un enfonsament pateixen una lesió greu (8 de 36). Aquest és, per tant, un mecanisme lesional de primer ordre (només superat per les caigudes directes al terra). De fet, els enfonsaments generen més del 16% de les lesions greus totals malgrat que només representen el 4% dels 399 castells que van caure. Penso que aquestes dades deixen prou clara la perillositat dels enfonsaments i ens indiquen que, si fóssim capaços de reduir-ne el nombre, aconseguiríem un impacte considerable sobre els accidents castellers.

Per poder-ne disminuir el nombre ens cal saber-ne les causes. La principal segurament és de tipus tècnic i físic però provablement els determinants són múltiples i diferents en cada cas. Tot i així, jo crec que, massa sovint, la causa (o diguem-ne factor agreujant) és l’alentiment del desmuntatge, un cert grau de relaxament mental i físic i, encara en major mesura, les pertorbacions físiques vinculades amb l’actitud i els gests de celebració del castell generats a qualsevol nivell, des dels membres del pom de dalt quan arriben al folre fins els de la soca que comencen a saltar malgrat encara tenen tot el pes damunt.

Les causes per les quals hi ha companys que celebren els castells en el moment just en que es considera tradicionalment descarregat són múltiples. Però n’hi ha una de molt lògica: si ja està descarregat, perquè no celebrar-ho?

Tinc la sensació que, a més, hi ha qui pensa que celebrar-ho allà dalt té una repercussió mínima o nul·la sobre l’estabilitat del castell o que l’ensorrament no té cap conseqüència sobre la integritat física dels que hi ha sota. Si, després de llegir les dades que he donat, encara hi ha algú que ho creu, estic disposat a aportar les que faci falta.

De totes maneres, jo penso que no cal donar-hi massa voltes més ja que hi ha, al meu entendre, una forma d’abordar-ho que ho resoldria, sigui quina en sigui la causa. Per això, fa uns mesos, a l’assemblea, vaig proposar que passem a considerar descarregat un castell en el moment en que no queda cap persona sobre la pinya. Això ni tant sols aniria en contra de cap norma eterna ja que el moment en que es considera un castell descarregat és un aspecte que ja ha anat canviant al llarg de la història. Els motius pels quals aquest convencionalisme ha canviat en el passat no el se. L’objectiu ara és que l’esclat de joia passi a ser en el moment en que ja podem fer-ho tots junts i quan ja no hi ha risc que aquesta emotivitat externalitzada posi en risc l’estabilitat del castell.

A més, jo penso que aquest canvi, pensat per als castells amb celebracions sobre de la pinya tindrà també efectes positius sobre els castells que s’acaben enfonsant per qüestions físiques i tècniques. Deixeu que m’expliqui.

Suposem un castell tocat estructuralment i amb els castellers sobrepassats. Si en aquest cas no hi ha hagut celebració anticipada, ningú dubtarà que la caiguda era inevitable i, per tant, les conseqüències s’assumiran amb natural resignació. Però si hi ha hagut gests i revinclades és possible que un bon nombre de la gent (sobretot els que no tenen prou coneixements tècnics -que són la majoria del públic- o que no tenen prou informació del que ha passat -que és la majoria de la gent de la pinya-) cregui que la causa ha estat la celebració. La imatge de poca serietat i d’infravaloració del risc que això genera crec que ens fa mal com a colla, dificulta que la gent ens vingui a col·laborar a les pinyes en properes ocasions i fa empipar als que queden rebregats allà sota, encara més si pateixen una lesió.

Aquest són els meus arguments bàsics. No em vull allargar més ara. Només permeteu-me afegir un parell de coses. En primer lloc voldria deixar clar que faig aquestes reflexions amb el màxim respecte a tothom. Em sabrà greu si algú se sent personalment assenyalat per les meves paraules. Les meves reflexions són en genèric. No estic repartint culpes, només proposo canvis que penso que ens han de permetre millorar. En segon lloc, deixeu-me dir que estic molt content que els màxims estaments de la colla m’hagin esperonat a fer públics els meus neguits i propostes i que, a més, sigui amb la intenció de ser el punt de partida d’un proper debat obert amb tots vosaltres. La reflexió conjunta ha de fer possible que, els que ho vulgueu, pugueu posar sobre la taula més arguments, sobretot els possibles contres d’aquesta proposta i les conseqüències pràctiques que això tindria. Ens cal enriquir l’argumentari per tal de poder debatre-ho i prendre decisions assenyades i meditades. Sigui quin sigui el vot final de la colla, pel sol fet de ser capaços de parlar-ne amb serenitat i respecte, estarem, penso jo, fent un pas endavant a la colla i, de retruc, tornant a contribuir a que el món casteller evolucioni. I aquesta sensació, de ser motors de canvi, no puc negar que m’agrada força.