Escrit del Carles Aranda “Litus”, cap de pinyes l’any 1993, i actualment residint a l’Argentina.

El pròxim 21 de novembre farà 25 anys de la primera torre de nou amb folre i manilles carregada de la història dels castells. En el seu moment, i des d’aleshores, s’han escrit un munt d’articles parlant de qui, de com, del perquè… així que poc us puc dir que no sapigueu, només oferir-vos la meva visió del que va significar carregar aquest castell.

Recordo que en aquells anys, amb els amics i companys de colla, fèiem quilòmetres per anar a veure com una colla feia el 3 de 8, o un castell similar i celebràvem la seva consecució com si fos un èxit. No era freqüent veure castells de 9 fora de determinades actuacions, diades de les colles, Sant Fèlix (per exemple, aquell va ser el primer any que es van veure tres 4de9 amb folre descarregats) o el Concurs.

Era una època de creixement del món casteller, apareixien algunes colles noves i tots ens preguntàvem quant de temps durarien, o quins castells arribarien a fer, sense imaginar on hem arribat avui dia. També era una època de reconeixement per part dels mitjans de comunicació, es començaven a fer les primeres retransmissions en directe de les principals diades, hi havia seccions fixes als principals diaris i fins i tot va aparèixer una revista que parlava només de castells (Terços Amunt).

Recordo també anar a veure tots els intents de torre de nou que anunciaven els Castellers de Vilafranca, entre la incredulitat i la sorna, perquè molts de nosaltres pensàvem que no era possible. Avui dia molt poca gent reconeix el mèrit dels Castellers de Vilafranca, tot i que els seus intents no van tenir gaire èxit van ser l’espurna que va iniciar un canvi impressionant, i completament inesperat en la història del món casteller.

Va ser fruit d’aquells intents de torre de nou, i de la visió privilegiada (o bogeria) del cap de colla triat aquell any, el Màrius un home que genera adoració i odi per igual, que ens va plantejar a tot l’equip tècnic que l’objectiu de la temporada seria aconseguir la torre de nou a la Diada. Per aquells que no entenguin el repte que significava, els convido a revisar l’historial de castells amb folre aconseguits per la colla fins a aquells anys. Si voleu podeu fer servir la meravellosa eina que hi ha a la web de la colla. Com a curiositat, fins al començament d’aquella temporada havíem descarregat el 2de8f en vuit ocasions, les mateixes que carregat. Havíem fet cinc intents i dos intents desmuntats… I l’objectiu era assolir la torre de nou al final de la temporada, em direu que no és per riure o per pensar que aquell senyor estava boig.

La torre de nou no significava només un repte en l’àmbit tècnic, també en l’àmbit social, ja que per poder assajar el castell necessitaríem l’ajuda de la gent d’altres colles, antics integrants de la colla i simpatitzants. S’havia de mobilitzar a molta gent i en aquell any l’equip tècnic estava format per set persones i l’equip directiu per nou, més alguns col·laboradors. Imagineu la feinada que va significar per a tots plegats. Garantir la presència a l’assaig de com a mínim tres-centes o quatre-centes persones era un repte també molt gran i gràcies a l’esforç coordinat de junta, tècnica i tots els integrants de la colla va ser possible omplir el pati els dies d’assaig i la plaça el dia de l’actuació.

Així i tot, al llarg de la temporada, malgrat els alts i baixos, castells carregats, nervis, assajos on soca, folre i manilles va anar a parar a terra, es va anar generant la sinèrgia a la colla què aquell castell era possible, que era possible triomfar on altres havien fracassat. Molta gent de la soca ho va passar molt malament en aquells moments perquè era la primera vegada que un castell depenia del “tothom” i no només de la gent del tronc i dels “privilegiats” del folre. No interpreteu malament aquestes paraules, però a partir del primer castell amb folre i manilles la soca va passar a tenir un protagonisme que mai havia tingut abans i aquest “pes” era més important que els peus que ens podien caure al damunt.

I finalment el dia de l’actuació, que voleu que us digui, veig el vídeo i encara se’m posa la pell de gallina i, tristament, també em cauen algunes llàgrimes en veure alguns que ja no hi són, amics i companys castellers. Els records són difosos, abraçades, plors, alegria,… cantar l’alineació de la soca als Amics de les Arts completament embriagat (per l’alegria i també per l’alcohol). L’endemà ningú s’ho podia creure, la cobertura mediàtica va ser tan impressionant com mai ho ha sigut en cap altre castell, una altra cosa que va canviar en el món casteller.

Personalment, agrair l’esforç i el temps al Tomàs i al Manel (ell també formava part de l’equip de pinyes), a la resta de l’equip tècnic i al cap de colla per confiar en nosaltres per aquesta tasca, i a tots els integrants de la colla, especialment a tota la gent de la soca, amics i companys d’altres colles i simpatitzants dels Minyons de Terrassa que van venir als assajos i a l’actuació, per fer possible aquest somni que va significar la torre de nou.

Per a alguns la torre de nou va significar un gran canvi en la història del món casteller. Per als que hi érem crec que també va deixar una empremta i un somriure a la nostra memòria que ningú podrà esborrar mai.

Carles Aranda “Litus”.

per Jaume Rosset i Llobet

A la darrera assemblea vaig fer una proposta per tal que, com a colla, ens plantegéssim no considerar descarregat un castell fins que tothom hagi baixat de la pinya, especialment en els castells folrats i emmanillats.

La junta i la tècnica han acceptat que es debati obertament aquest tema, així com el del valor que hem de donar als castells només carregats. Ells mateixos m’han demanat que faci aquest escrit on explicaré els meus arguments a favor d’aquesta decisió tot confiant que això faciliti l’intercanvi serè d’arguments per tal de poder tenir sobre la taula els pros i els contres. L’objectiu, un cop suficientment debatut, és que puguem prendre una decisió en assemblea sobre aquests dos punts.

Sota el meu punt de vista, la instauració de mesures de seguretat passiva (casc, terres atenuants…) i la difusió dels resultats dels estudis mèdics realitzats sobre la seguretat a la nostra activitat ha generat una percepció de falsa seguretat absoluta. Penso que els castellers no som prou coneixedors ni conscients dels riscs que assumim quan fem castells ni de les conseqüències de les nostres accions particulars en aquest risc. S’ha oblidat que, encara que el risc sigui relativament baix, això no vol dir que no n’hi hagi. El fet que, en la memòria històrica particular de la colla, no hi hagi cap lesió greu ha contribuït, segurament, a aquesta percepció d’impunitat generalitzada. Però, no ens enganyem; només és una qüestió de temps. La relaxació, a més, ens porta a ser desprevinguts i, en conseqüència, més vulnerables. Tinguem-ho clar: no és perquè som molt bons fent castells que no hem tingut cap lesió greu, és només perquè, fins ara, hem estat de sort.

Les estadístiques diuen que, després d’un munt d’anys de disminució de les lesions i la seva gravetat, el món casteller està experimentant una inversió d’aquesta tendència. L’anàlisi de les dades ens donen bones pistes de quins són els principals punts febles actuals i, d’aquests, quins podrien aportar millores més importants.

Un d’aquests punts són els enfonsaments del folre (o el folre i les manilles) sobre de la pinya, tant si això comporta un enfonsament de la soca (fet molt excepcional) com si no. Per tant, permeteu-me que en aquest post us exposi l’argumentari referent a la conveniència i utilitat de canviar el convencionalisme del moment en que es considera descarregat un castell i deixi per un altre moment les reflexions sobre el valor dels castells carregats.

El 2016 es van produir 16 enfonsaments i van generar 36 sinistres; 8 van ser lesions greus. Fixeu-vos que estem parlant d’una lesió greu cada dos enfonsaments (8 en 16) i que un 22% dels lesionats per un enfonsament pateixen una lesió greu (8 de 36). Aquest és, per tant, un mecanisme lesional de primer ordre (només superat per les caigudes directes al terra). De fet, els enfonsaments generen més del 16% de les lesions greus totals malgrat que només representen el 4% dels 399 castells que van caure. Penso que aquestes dades deixen prou clara la perillositat dels enfonsaments i ens indiquen que, si fóssim capaços de reduir-ne el nombre, aconseguiríem un impacte considerable sobre els accidents castellers.

Per poder-ne disminuir el nombre ens cal saber-ne les causes. La principal segurament és de tipus tècnic i físic però provablement els determinants són múltiples i diferents en cada cas. Tot i així, jo crec que, massa sovint, la causa (o diguem-ne factor agreujant) és l’alentiment del desmuntatge, un cert grau de relaxament mental i físic i, encara en major mesura, les pertorbacions físiques vinculades amb l’actitud i els gests de celebració del castell generats a qualsevol nivell, des dels membres del pom de dalt quan arriben al folre fins els de la soca que comencen a saltar malgrat encara tenen tot el pes damunt.

Les causes per les quals hi ha companys que celebren els castells en el moment just en que es considera tradicionalment descarregat són múltiples. Però n’hi ha una de molt lògica: si ja està descarregat, perquè no celebrar-ho?

Tinc la sensació que, a més, hi ha qui pensa que celebrar-ho allà dalt té una repercussió mínima o nul·la sobre l’estabilitat del castell o que l’ensorrament no té cap conseqüència sobre la integritat física dels que hi ha sota. Si, després de llegir les dades que he donat, encara hi ha algú que ho creu, estic disposat a aportar les que faci falta.

De totes maneres, jo penso que no cal donar-hi massa voltes més ja que hi ha, al meu entendre, una forma d’abordar-ho que ho resoldria, sigui quina en sigui la causa. Per això, fa uns mesos, a l’assemblea, vaig proposar que passem a considerar descarregat un castell en el moment en que no queda cap persona sobre la pinya. Això ni tant sols aniria en contra de cap norma eterna ja que el moment en que es considera un castell descarregat és un aspecte que ja ha anat canviant al llarg de la història. Els motius pels quals aquest convencionalisme ha canviat en el passat no el se. L’objectiu ara és que l’esclat de joia passi a ser en el moment en que ja podem fer-ho tots junts i quan ja no hi ha risc que aquesta emotivitat externalitzada posi en risc l’estabilitat del castell.

A més, jo penso que aquest canvi, pensat per als castells amb celebracions sobre de la pinya tindrà també efectes positius sobre els castells que s’acaben enfonsant per qüestions físiques i tècniques. Deixeu que m’expliqui.

Suposem un castell tocat estructuralment i amb els castellers sobrepassats. Si en aquest cas no hi ha hagut celebració anticipada, ningú dubtarà que la caiguda era inevitable i, per tant, les conseqüències s’assumiran amb natural resignació. Però si hi ha hagut gests i revinclades és possible que un bon nombre de la gent (sobretot els que no tenen prou coneixements tècnics -que són la majoria del públic- o que no tenen prou informació del que ha passat -que és la majoria de la gent de la pinya-) cregui que la causa ha estat la celebració. La imatge de poca serietat i d’infravaloració del risc que això genera crec que ens fa mal com a colla, dificulta que la gent ens vingui a col·laborar a les pinyes en properes ocasions i fa empipar als que queden rebregats allà sota, encara més si pateixen una lesió.

Aquest són els meus arguments bàsics. No em vull allargar més ara. Només permeteu-me afegir un parell de coses. En primer lloc voldria deixar clar que faig aquestes reflexions amb el màxim respecte a tothom. Em sabrà greu si algú se sent personalment assenyalat per les meves paraules. Les meves reflexions són en genèric. No estic repartint culpes, només proposo canvis que penso que ens han de permetre millorar. En segon lloc, deixeu-me dir que estic molt content que els màxims estaments de la colla m’hagin esperonat a fer públics els meus neguits i propostes i que, a més, sigui amb la intenció de ser el punt de partida d’un proper debat obert amb tots vosaltres. La reflexió conjunta ha de fer possible que, els que ho vulgueu, pugueu posar sobre la taula més arguments, sobretot els possibles contres d’aquesta proposta i les conseqüències pràctiques que això tindria. Ens cal enriquir l’argumentari per tal de poder debatre-ho i prendre decisions assenyades i meditades. Sigui quin sigui el vot final de la colla, pel sol fet de ser capaços de parlar-ne amb serenitat i respecte, estarem, penso jo, fent un pas endavant a la colla i, de retruc, tornant a contribuir a que el món casteller evolucioni. I aquesta sensació, de ser motors de canvi, no puc negar que m’agrada força.

© Arxiu Minyons de Terrassa

En la nostra recerca de “homes, nenes i nens” per poder començar a assajar castells, un migdia, probablement un divendres, ens trobàvem vagarejant per la Plaça Vella. I el Falcato observa un noi…”Osti! Quin coll! Quines espatlles!…Quin bon segon!…El coneixes?”…Jo no el coneixia, potser només de vista…”Ei! Li hem de dir que vingui a assajar…”. Total; el vam convidar a uns “callós amb moscatell” al Pepin, li vam explicar l’assaig al Torrent de Vallparadís…i ens va dir que sí, que hi seria…

I sí…Va venir. Un noi d’uns 15 anys…I aquell dia portava una camisa negra i pantalons negres…i a més el seu estarrufat cabell encara convidava més a fer-lo un “negre”…”Tu, Negre…Vols provar-ho?”…I aquell noi de 15 anys ho va provar. I s’hi va quedar fins a la mort…

Des del primer moment la seva implicació amb el projecte va ser total…Ens va permetre trencar el reduït cercle del Centre Excursionista amb gent d’esplais i agrupaments escoltes, fet que va ser crucial pel desenvolupament de la colla. No sé si sabeu que les nostres primeres camises malva (unes vint…) les va confeccionar la seva mare amb una peça de tela barata del nostre color (en realitat a l’assemblea fundacional es va parlar de “color morat”…però la peça de cotó era barata…i bé, no era ben bé morat però vaja, som-hi!…).

Aquell noi de quinze anys, tal com va intuir el Falcato, va ser un gran segon de castells de set, de vuit…i de nou! I un gran Cap de colla, i un bon President, i una persona inoblidable a la nostra història…

Uns “callós i moscatell” van generar en aquell noi de quinze anys un compromís enorme en un projecte que era una utopia esdevinguda ara realitat.

Aquell noi es deia Carles Feiner Alonso…El “Negre”…Sempre hi serà; forma part d’una forma absoluta de la nostra història.

Joan Brugues

Nazario Ibáñez (conseller delegat d’NZI) i Jaume Rosset, entrevistats per Biel Duran, a la Diada de Minyons. (Foto: Revista Castells)

(Article del nostre company, Jaume Rosset, publicat a la Revista Castells el passat 29 de novembre).

Aquesta temporada s’han complert 10 anys des que el casc va aparèixer a les places. Aquesta, sens dubte, ha estat una història d’èxit.

En primer lloc, a nivell tècnic. S’ha aconseguit un casc eficaç. Des de la seva implantació no s’ha donat cap cas de traumatisme cranioencefàlic greu, no s’ha detectat que provoqui despenjaments ni que causi lesions en la pròpia canalla o en la resta de castellers.

En segon lloc, ha estat un èxit del món casteller. No sempre és fàcil que totes les colles es posin d’acord. En el cas del casc es va saber treballar amb unitat (tot i que va costar en un bon principi) i la Coordinadora de Colles Castellers i el propi món casteller en van sortir clarament reforçats.

En tercer lloc, ha estat un èxit a nivell social. El projecte del casc va donar tranquil·litat a una societat cada cop més preocupada pels riscos –sobretot de la canalla– i va generar-los una percepció de modernitat, d’activitat tradicional que s’ha sabut adaptar. De fet, hem esdevingut referents en diferents àmbits per aquesta capacitat d’avançar sense perdre les arrels.

Per últim, ha estat un èxit a nivell estratègic. I potser aquest és el punt més important del projecte del casc. La Coordinadora va saber anticipar-se als problemes. Cal recordar només que, en el moment de la mort de la Mariona Galindo, el casc ja era una realitat (tot i que no encara el dels dosos, posició que ocupava). Es fa difícil preveure com hauríem estat capaços de gestionar aquesta crisi, tant a nivell de les colles com a nivell social, si no haguéssim tingut ja a punt el casc. Les estadístiques, per molt favorables que siguin, difícilment calmen les pors i les animadversions davant de fets tan commovedors. A més, el projecte del casc va servir per acostar-se i establir llaços de col·laboració i sintonia amb sectors que havien mostrat obertament les seves reticències i recels pel món casteller, com per exemple la Societat Catalana de Pediatria. Aquests, en poder conèixer la serietat del treball fet envers l’estudi dels riscos i la prevenció de lesions, van passar de ser detractors de l’activitat castellera a actors partícips dels propis projectes preventius castellers.

Aquesta perspectiva històrica em porta a creure fermament que, si no haguéssim estat capaços de fer realitat un casc altament efectiu, el món casteller tindria serioses dificultats, a dia d’avui, per subsistir en la manera que el coneixem.

Per aquest motiu, hem d’estar eternament agraïts a les persones que, des de la Coordinadora i les colles, van impulsar aquest projecte. També a tota la gent que hi va donar suport i treballar, així com al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat, element clau en el procés. Però molt especialment a l’empresa NZI, la creadora del casc. Crec que el món casteller no és prou conscient de fins a quin punt aquesta companyia murciana va canviar (potser hauríem de dir que el va fer viable) el nostre futur com a món casteller.

Sota el meu punt de vista, el casc –conjuntament amb altres estudis sobre la sinistralitat als castells– ha comportat també algun efecte advers significatiu. El més important és que s’ha generat una falsa sensació de seguretat absoluta. Això, per un costat, ens torna desprevinguts i, per altra, facilita perillosament l’immobilisme. El món casteller està vivint una fase de creixement explosiu. A banda dels ja existents, se’ns estan presentant temes i reptes nous quasi cada temporada. Només penseu per un moment en els Xiquets de Hangzhou i veureu la mà de fronts que ells sols han obert.

El problema és que aquest creixement tan trepidant té dues derivades rellevants sobre els riscs de lesions. En primer lloc, malgrat que les estadístiques ens diuen que no ha augmentat significativament el percentatge de lesions greus, sí que ha augmentat significativament el nombre de practicants. Això vol dir que ha augmentat el nombre de gent que es lesiona cada temporada. Si el percentatge de lesions per castells fos un 1%, voldria dir que cada 100 castells tindríem un lesionat. Si augmentem l’activitat a 1.000 castells, amb el mateix 1%, ara ja tenim deu lesionats. Per tant, cada cop tenim més castellers lesionats; la quantitat de colles que ha de viure una lesió greu en pròpia pell augmenta. Per altra banda, l’increment del nivell casteller requereix més dedicació. Gestionar, socialment i tècnica, les colles requereix cada cop més esforç i, com a conseqüència, cada cop queden menys recursos i energies per a altres coses que no sigui fer créixer (o mantenir) la colla.

Aquesta situació és el que dóna explicació a fets viscuts recentment com que una colla –motivada perquè ha patit en pròpia pell algun accident greu– engegui un projecte preventiu interessant (per exemple, les soques a l’antiga als castells folrats) i pràcticament cap altra tècnica trobi la manera o la conveniència de fer-ne proves per col·laborar a avançar en aquest estudi. Possiblement, algunes colles no veuen interessant la idea. Potser pensen que no és viable (ja abans de provar-la). Però la causa principal d’aquesta desídia, penso jo, és la comoditat: atenent que estem molt enfeinats en tirar endavant la nostra colla esperem a que facin la feina els demés. El problema és que, com a resultat involuntari d’aquest manera d’actuar, acaba sent prioritari el rendiment casteller a la seguretat.

Hi ha altres factors que hi tenen pes, de ben segur. Un d’evident és la por al canvi; la tendència que tenim, col·lectivament i individual, a l’immobilisme. Un altre és la negativa, per part d’algunes colles, a cedir llibertats individuals a favor de l’interès comú. I em sembla molt lògic que s’intenti preservar cert grau d’autonomia. Segur que, fins i tot, és bo per al món casteller. Però penso que hi ha temes transcendentals en que cal que treballem conjuntament. Un exemple és el del dimensionat de les pinyes, un tema eternament pendent i eternament capat per algunes colles. Hi ha qui ha mostrat obertament la seva por a que definir les bones praxis ens posi entre l’espasa i la paret. Ho entenc. Però a mi el que em fa realment por és que algú posi en risc els seus castellers (i els de les altres colles que hi col·laboren) simplement perquè hem decidit posar-nos una bena als ulls. Els problemes no deixen d’existir pel fet d’aparcar-los. Tard o d’hora t’exploten a la cara amb virulència.

Aquesta por ha portat algunes colles a proposar-se mantenir la Coordinadora només com a gestora d’assegurances i distribuïdora de casc. Jo sóc dels que pensa que ens cal un organisme federatiu potent que vetlli pels temes comuns (i n’hi ha una bona llista). Insisteixo en una cosa que he dit moltes vegades: si no ho fem nosaltres ho acabarà fent algú altre; si no ens anticipem perdrem l’avantatge que ens serà necessari, tard o d’hora, per poder gestionar amb eficàcia les crisis que ens vindran. Amb el casc ho vam saber fer. Hem d’aprendre de la nostra pròpia història d’èxit. Ara encara tenim elecció, però no em sembla que ens quedi massa marge més, sincerament.

2d9fm

Fa dies la Xarxa (de televisions locals de Catalunya) promoguda per la Diputació de Barcelona ha arribat a un acord amb la plataforma audiovisual de Movistar Fusion per oferir un canal amb els seus programes, amb els castells com a reclam principal en la seva promoció.

Poc després, en el programa 3 rondes (m. 31’40’’, 49’20’’’, a l’emissora Catalunya Informació, Jordi Andreu periodista i Albert Mercader periodista i casteller de la Jove de Tarragona, en la tertúlia del programa parlaven dels drets d’imatge dels castells i les colles com si fos un problema nou i sobre el qual encara ningú hi ha pensat.

Res més lluny de la realitat. En els anys 90 la cessió o reserva dels drets d’imatge ja figuraven en els contractes de les actuacions dels Minyons de Terrassa. Va ser, i perdoneu la referència personal, la meva especial fixació, i des de la Colla vàrem parlar-ne molt, vam fer moltes accions per controlar l’ús i l’abús de la imatge de la Colla i els seus castells. Recordo converses amb TV3, i fins i tot negar-los la gravació d’una Diada de la Colla si no reconeixien que els drets eren de les colles i de l’organitzador de l’acte.

Es tractava sobretot d’evitar que s’associés la Colla a marques comercials, que es fes una explotació econòmica i comercial de la nostra imatge o que s’aprofités de l’esforç econòmic i organitzatiu de la Colla per retransmetre els actes sense ni reconèixer el nostre paper com a organitzador.

Tot això es va complicar quan la coordinadora, nascuda l’any 1989 per fer possible una assegurança comuna per totes les colles, va trobar una companyia que se’n feia càrrec, passant a esponsoritzar les retransmissions per TV3. També hi participava la Generalitat, i parlar de drets d’imatge de les colles era, deien, posar pals a les rodes del món casteller. Això ha fet que durant aquests anys aquest no hagi estat tema de debat a la coordinadora. I com que legalment no és fàcil, millor no remenar-ho gaire.

El marc referencial de tot plegat es la llei estatal de la Propietat intel·lectual: RDL 1/1996 de 12 abril, text consolidat última modificació 5 de novembre 2014. I en especial el llibre segon que parla dels “Derechos de los artistas intérpretes o ejecutantes”, article 105 i següents. Especialment l’article 106: “Corresponde al artista intérprete o ejecutante el derecho exclusivo de autorizar la fijación de sus actuaciones”.

L’article 107 de la llei concreta que correspon a l’artista intèrpret o executant autoritzar, per escrit, la reproducció de les seves actuacions. Remarco: per escrit.

Entenc que la colla actua com a executant dels castells, i com a tal executant té els drets reconeguts par aquesta llei. I més enllà de si es fa en un espai obert, tancat, públic o privat, crec que la Colla en continua tenint els drets. L’article 164 defineix l’àmbit d’aplicació de la llei pel que fa a intèrprets i executants.

Molt em temo que encara no s’ha dit l’última paraula sobre la qüestió, i crec que més val que ens movem per defensar els nostres drets com a Colla. Si hem d’esperar la Coordinadora anem servits.

Joan Pont i Montaner

Minyó i expresident

Terrassa, 30 de setembre de 2016

LINKS

Xarxa (de televisions locals de Catalunya) promoguda per la Diputació de Barcelona http://www.laxarxa.com/

3 rondes 12 juny 2016, 40’20’’ http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/3-rondes/3-rondes-barcelona-el-pati-i-larboc/audio/924955/

http://www.xal.cat/

Llei propietat intelectual https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-1996-8930

No voldria esperar a acabar aquesta temporada abans de compartir amb qui ho vulgui algunes emocions i sensacions que he viscut enguany, totes elles vinculades amb més o menys força a la colla. Per això m’he posat davant del teclat i us les explico.

Aquest any hi ha hagut detalls –no pas petits- que m’han fet sentir més bé que mai en aquest col·lectiu. D’entre ells i per damunt de tots jo destacaria la metodologia emprada a l’hora de transmetre els objectius i de comunicar-se amb tothom que han fet servir els companys de la Tècnica. M’han vingut a demostrar –cosa de la qual jo mai havia dubtat – que és possible dirigir una colla no només amb respecte i amb una correcta educació sinó també amb empatia i assertivitat. Evidentment que no sempre ha estat igual durant l’any, però si que hi ha hagut passos en aquest sentit que crec que val la pena destacar. Els missatges clars al grup, les reflexions en veu alta, les noves propostes d’implicació personal –les visualitzacions en són una mostra-, el fet que un dels tècnics t’expliqui personalment una decisió presa que t’afecta individualment,…són detalls no pas minúsculs, que ens acosten els uns als altres i que crec que haurien de ser tinguts en compte per futurs gestors de la colla. I fins i tot eixamplar-los i consolidar-los, com ara en el camí de la millora individual; mireu, a la nostra cultura tendim a no explicar als altres què és el que fan malament, sobretot si som iguals. No ho sabem fer, de manera directa i distesa. I tampoc no ho sabem entomar. Caldria tenir-ho present, això també és ser assertiu. Si algú no fa la feina ben feta, poder-li dir, però no per ensorrar-lo o perquè se senti menyspreat, sinó perquè es compte amb ell i és important per a tots que aprengui a fer-ho bé, que canviï per millorar.

El nostre és un col·lectiu variat, els individus del qual busquem en definitiva a través dels castells un reforçament del nostre jo. El reforç positiu –que òbviament ha vingut portat per la realització amb èxit de grans fites castelleres- ens ha condicionat positivament i ens ha motivat més encara a consolidar o a millorar –individualment i col·lectivament- els nostres objectius. I també ho ha fet el contagi emocional. També n’hi ha hagut; com n’hi ha sempre quan, estan tant units com estem, comencem a sentir emocions similars que apareixen dins nostre només pel fet que estem voltats d’altres persones que senten emocions semblants. I tot això, enguany, m’ha fet sentir millor amb mi mateix i amb els altres i diria que a molts dels companys també us ha fet sentir millor amb vosaltres mateixos i amb els altres. Convé tenir present que la situació emocional sempre és fràgil i és per aquest motiu penso que cal establir ponts per consolidar-la i alguns d’ells són la comunicació, o el diàleg, o l’assertivitat (allò que definiríem per anar ràpids com dir les coses oportunes, dir-les bé i en el moment adequat), o finalment l’empatia, posar-se en el lloc dels altres… Justament sobre l’empatia en Jaume Rosset suggeria aquesta passada setmana que podria establir-se un diàleg entre els membres del folre i els que suporten el seu pes a la soca, diàleg que segurament aniria en benefici de tots, i dels objectius pretesos també. Quina millor empatia és aquesta? Sé que és una pràctica que ja es fa, però que caldria fins i tot eixamplar-la.

He tingut, també aquest any, moments de desconcert. I de desànim. I de fracàs. Situacions que no he sabut resoldre i que tenien també com a eix vertebrador la manera de comunicar, sempre amb correcció i respecte. Que s’han enredat sense saber com… I on una altra vegada, l’empatia hi apareixia. I la resolució de conflictes i la manera com entenc que s’han de regir una colla: des de construir. És una obvietat. Però nosaltres “construïm” castells, d’alguna manera. I per fer-ho hem de “construir” colla. Els castells més bells, per mi, són aquells que es “fan i es desfan”, -permeteu-me aquesta aclucada d’ull al poema d’en Maragall sobre la sardana-; la colla es fa. I de nosaltres, els que hi som ara, en depèn. Tot i tenir molt present que la colla som tots els que hi hem passat, els antics i els nous. I jo entenc que com que som tots, ningú està per damunt de l’altre, ni ningú té la veritat absoluta de res. Ni s’ha d’imposar res. Però la colla, l’entitat, no ha d’estar encotillada per pensaments o idees atàviques. Camina endavant, evoluciona. I creix. I això és el que m’ha costat explicar, a vegades. O no n’he sabut prou.

Però malgrat tot, aquest ha estat un any intens i emocionant. I d’emocions generalment positives. Sempre he estat orgullós de ser minyó. Però a banda aquest any he estat més esperançat que mai, m’he divertit tant o més que en d’altres temporades que ja es perdien en el record, he sabut estar serè davant de reptes complicats, i m’he sentit tant o més alegre i feliç com mai després de les fites aconseguides.

Però segurament, per damunt de tot, he tingut i tinc gratitud. Perquè sense tots aquests que us poseu la camisa, la faixa, la gralla, el casc o el tabal cada diumenge, sense tots aquells que aneu a assaig sabent que és la única manera d’aconseguir la fita buscada, sense tots aquells que esteu al capdavant amb un gran compromís cap al col·lectiu, jo no podria haver-me divertit tant, ni ser tan feliç, ni tan esperançat. Ni segurament tan orgullós de tots vosaltres com me’n sento.

Jordi Juanico Sabaté

D’ençà el naixement dels Minyons , mai havia trobat necessari explicar de qui va ser la idea i empenta inicial per fundar una colla castellera a Terrassa. Al llarg dels trenta-un anys que vaig formar part d’aquesta colla he tingut la sensació que, amb més o menys èmfasi, els seus equips directius han defensat la veracitat devant dels intents de diluïr, ometre o falsejar els fets que van permetre la creació de la colla degana de la ciutat.

Els darrers mesos han succeït alguns esdeveniments que m’han fet canviar d’opinió.

El mes de maig vaig fer-me amb la revista Vallesos número 9 atret pel titular de la portada que resa “Terra de castells” on es desplega un ampli reportatge de les colles castelleres de les dues comarques vallesanes.

Vet aquí que algunes de les coses que vaig llegir no s’ajusten a la veritat. Com a més importants cito les següents: página 80. “…els Minyons tenen el seu origen en la secció d’escalada del Centre Excursionista de Terrassa.” “…el Centre Excursionista va començar a moure’s per recuperar tradicions egarenques,… i incorporar nous atractius, com els castells.”

“ En aquells moments, a la secció d’escalada del Centre hi havia un sitgetà, Josep Anton Falcato, que havia fet castells amb la colla de Sitges i li van encarregar una primera exhibició castellera.” I a la pàgina 116. “ Emili Miró, el pare dels castells a Terrassa” “…Emili Miró és la causa inicial del fet casteller a Terrassa” “El fet casteller a la ciutat de Terrassa no s’explica sense l’Avi Emili, “ “ Ell va ser fundador dels Minyons de Terrassa l’any 1979”

De seguida vaig possar-me en contacte amb la periodista que ho va escriure, l’Anna Marín. Com a fonts em va donar en Carles Feiner i la Web de la colla. En Carles em va asegurar que ell no va explicar les coses d’aquesta manera. La web de la colla, de la fundació de l’entitat no es diu massa cosa i és poc precisa. En l’enllaç que porta al bloc dels Minyons vaig trobar un parell d’escrits que podríen haver portat a equivoc a la periodista. El primer és l’article d’enguany “La filosofía dels Minyons” d’en Codines on es diu: “La historia també explica que el grup es va gestar en el si del Centre Excursionista” . En el mateix bloc, en una entrada de redacció feta amb motiu del 35è aniversari s’hi pot llegir: “Tal dia com avui fa 35 anys un grupet de joves vinculats al Centre Excursionista de Terrassa es presentaven en societat pels carrers del centre de la ciutat sota d’una pancarta amb el nom de Colla Castellera Minyons de Terrassa.”

Amb aquestes dades a la mà, a finals de maig, em vaig posar en contacte amb la junta dels Minyons per comunicar el poc rigor històric dels paràgrafs esmentats i demanar que intentessin esmenar-ho en favor de la memòria històrica de la colla. Un mes després la junta dels Minyons em contestava per escrit que tot i reconèixer que vaig ser jo qui va tenir l’empenta de crear una colla a Terrassa consideraven que la informació de la revista Vallesos “és poc precisa però tampoc falsa”  que “tampoc creiem que sigui tan rellevant com per fer una cacera de bruixes a la revista Vallesos, a determinats blocs” i que donen “per tancat el tema aquí”

Una setmana després de rebre la resposta vaig anar a fer una cresta amb uns companys del Centre Excursionista de Terrassa. A l’esmorzar previ van sorgir a la conversa els castells i un dels companys em va preguntar: “Però això dels Minyons va ser cosa del Centre Excursionista no?” Quan vaig fer que no i vaig explicar els fets, un altre company va etzibar: “doncs a mi em faria molta ràbia que passes això”

Aquests darrers comentaris m’han fet decidir escriure els fets per primera vegada, en primera persona quan ja han passat trenta-sis anys.

Per motius laborals del meu pare, l’octubre de 1976 vaig deixar el meu poble natal, Sitges per trasladar-me a viure a Gijón/Xixón. Als setze anys deixava, no solament la meva estima al poble i un incipient sentiment de país; quedaven també enrera els amics i les activitats: els escoltes, les excursions i primeres escalades, els falcons i els castells. Ignorava si tornaria algún dia i com podeu suposar tenia molta enyorança de tot el que havia perdut. Recordo un dia que vaig convèncer a quatre companys de la CNT asturiana per a fer castells a la platja. Tossudament dues hores menjant sorra fins que vàrem carregar el pilar de tres. Fam de castells i empatx de sorra! Que bé que ens ho vem passar.

Vet aquí que el periple asturià va durar molt menys del que em pensava. Amb agradable sorpresa el mes de gener de 1977 tornava a Catalunya, concretament a Terrassa. Recordo que boig d’alegria li ho vaig comunicar als meus amics per carta i a un d’ells li vaig dir que potser un dia faria una colla de castells a la meva nova ciutat. La contesta que em va donar, amb el temps ha resultat anècdotica i premonitòria. Com ja hi hauria unes 14 colles a la palestra i els colors de camises començaven a estar triats, el meu amic Ramon Lanau (e.p.r.) em va contestar per carta amb sorna: “No sé eso de hacer una colla en Tarrasa ¿Cómo serán las camisas a topos lilas y azul-turquesas?” Quina coincidència! Aquesta carta la vaig lliurar a l’arxiu de la colla a poc de tenir el local, fa uns anys la vaig demanar per fer-me còpia i no la van trobar.

Quan el mes de gener de 1977 reprenc el COU a l’institut Blanxart de Terrassa vaig conèixer l’amic Joan Brugués i, per sintonía política i afició a la muntanya vem congeniar. Recordo que ell va ser el primer amb el que vaig escalar a Sant Llorenç, concretament la via Creu Roja del “Burret”. Li estaré sempre agraït, quan arribes a un lloc no sempre és fácil que la gent se t’obri i et deixi integrar-te, més quan jo no era soci del Centre Excursionista perquè volia conservar els lligams amb el Centre Excursionista de Sitges. Al final vaig aconseguir uns companys d’escalada del CET amb els que sortia sovint. Eren l’Enric Basses i el Jordi Sales. El meu cap de setmana habitual dels 17 anys podía començar divendres anant a assajar als Castellers de Sitges, anar en tren dissabte a escalar a Montserrat, tornar a Sitges per fer castells diumenge i tornar al Blanxart en tren dilluns al matí.

A Terrassa parlava de castells amb qui es deixava. La meva carpeta estava folrada amb les fotos del primer 2/8 i el primer P/6 dels Castellers de Vilafranca. Ho feia servir com a reclam per a què em preguntessin i poder convèncer com de meravellosa era la meva passió. Però en aquells anys d’adveniment de la democràcia el jovent amb qui em relacionava estava molt polititzat – com jo- i era difícil que sense veure’ls la gent s’afeccionés a una activitat desconeguda per a ells. A la Universitat Autònoma només recordo dues noies que s’interessessin per els fotos de la carpeta. Com de diferent és ara que fins i tot hi ha colles universitàries!

Així va passar tot l’any 1977. A la diada de la colla dels Castellers de Sitges d’aquest any en Josep Maria Esteban,un sitgetà resident al barri de Gràcia i membre dels Castellers de Barcelona em va dir que a Terrassa hi vivía un avi casteller vendrellenc que anava, de vegades, amb la seva colla. El 15 de gener de 1978 em vaig presentar a casa seva. Era diumenge i tenia el negoci de la bugaderia tancat. Quan li vaig dir que era casteller la seva malfiança es va esvaïr. Em va dedicar el seu llibre Història dels castellers Nens del Vendrell i em va convidar a visitar-lo sempre que vulgués. Vàrem fer moltes xerrades al llarg de tot l’any 1978 i la meitat del 1979. Tant ell com jo ens deliem per parlar de castells, però quan li preguntava com veia la possibilitat de fer una colla a Terrassa sempre feia un posat escèptic i alguna vegada m’havia arribat a dir: “aquí son profans!” El cert és que molts dissabtes a la tarda l’Emili baixava a Barcelona a veure assajar als Castellers de Barcelona, mentre jo continuava marxant els divendres a l’assaig dels Castellers de Sitges.

L’any 1979 uns quants membres dels Castellers de Sitges vem decidir no anar a la colla. Durant aquell any vaig tornar a coincidir força amb el Joan Brugués. Tots dos estudiàvem a la UAB i recordo que moltes vegades havíem tornat a Terrassa amb el seu cotxe i anàvem a fer la cerveseta al Mesón de los Arcos. El Miró m’havia proposat anar a la colla de Barcelona, però lel meu desig de fer una colla a Terrassa es mantenía viu. Calia fer contactes, ampliar el meu cercle d’amics, coneguts i saludats i el retrobat Brugués, aquell antic company de COU, era l’enllaç perfecte: terrassenc de tota la vida, soci del centre, amb militància política em facilitava l’accés a conèixer un ampli ventall de gent.

Al Brugués ja el tenia molt engrescat. Li havia ensenyat fotos, pòsters, articles. Ja podía parlar assiduament de castells amb una persona de la meva edat! Només calia que es presentés l’ocasió d’encendre la metxa. No va trigar gaire a succeir. El 3 de juny de 1979 se celebrava el Xè aniversari de la secció infantil del Centre Excursionista. Sense ser soci hi era amb el Brugués, el Tiana i altres companys.Calia anar ampliant el meu cercle social. L’activitat de la trobada era fer un circ i diumenge al matí ens vem dividir per grups disposant d’un parell d’hores per muntar el nostre número de circ. No recordo si em va tocar o jo mateix vaig triar el dels acròbates. El càs és que de seguida vaig agafar la iniciativa per assajar i fer unes senzilles figures de falcons.Com, a còpia de parlar-ne ja eren un quants que sabien de la meva afecció i activitat castellera, el terreny començava a estar assaonat. L’endemà, no recordo qui, potser també va ser el Brugués, em va propossar fer castells per la Diada de Germanor del Centre, quinze dies més tard. Vaig dir que havíem de començar a assajar quant més aviat millor. Aquella oportunitat no la podía deixar escapar, per fi ! El Brugués i jo vem manar a parlar amb la Junta del CET. Primer per comunicar-los que hi havia un grup de joves, la majoria però no tots socis del CET, que volien aixecar castells el 17 de juny de 1979 a la Diada de Germanor. La segona per demanar-los si sabien d’algun lloc on poguéssim assajar. No hi van posar pegues, però com cap membre de Junta sabia de cap lloc on assajar ens van dir que amb un parell d’hores dissabte abans de l’actuació ja n’hi hauria prou. Com n’era conscient que així no fariem res de profit vàrem penjar fotos i una llista a la cartellera del CET convocant el primer assaig al llavors torrent de Vallparadís. Cal dir que en Joan Brugués va jugar un paper capdal, sense ell, que coneixia a la gent, no hauria pogut convèncer ni la meitat d’aquells primers castellers. També abordavem a la gent jove a la plaça Vella i d’ells va sortir en Carles Feiner. El segon assaig ja el vàrem fer als Carmelitans, gràcies a la nostra amiga Pepi Martínez que era ex-alumna i després esdevindria primera secretària de la colla. Després de quatre o cinc assaigs i unes darreres proves dissabte a la tarda, on vàrem fer el primer P/4, l’actuació va ser un èxit amb el 3/5 i 4/5 net amb el que ara s’anomena acoenxaneta, el 2/5 també amb acoenxaneta i agafat per mans i el P/4.

L’Emili Miró vivía al carrer Autonomia, a cent metres del col·legi Carmelitans; tot i que li havia dit, no va venir a cap dels assaigs previs a la Diada de Germanor del CET. L’endemà d’aquesta diada, molt engrescat el vaig a nar a veure per dir-li que allò anava endavant , que faríem una colla i que vingués al següent assaig. Com no ho va fer, després de l’assaig li vaig portar una quinzena de castellers a casa seva: alguna canalla i altres més grans que jo… Això devia ser dimarts 19 de juny. L’endemà em va dir cofoi: “ara si que veig que la podem fer la colla”. Però resulta que la colla ja era un fet. Havia començat a rutllar.

Tot anava molt depressa. En el cotxe del Brugués vem anar a buscar uns films de super8 a Vilafranca per passar-los en el Centre. Va ser el 21/6 i aquí ja va venir l’Emili. Després de pasar els films, on es van engrescar alguns castellers més, vàrem fer l’assemblea fundacional per triar nom, color de camisa, junta i tècnica. El Miró seria el primer president i jo el primer cap de colla.

Poc dies despré el Centre, temeròs de perdre alguns dels joves que feien tasques a l’entitat, ens va oferir constituir-nos en secció del CET pagant tots quota de soci. La proposta va ser rebutjada. L’1 de juliol de 1979, a la festa major de Terrassa van tornar els Nens del Vendrell. Vem propossar aquesta colla per deferència a l’Emili i per ser la darrera colla que havia actuat a Terrassa per la festa major de l’any 1957. L’Emili s’havia encarregat de tancar el contracte aquell darrer any, com havia fet altres vegades per la seva doble condició de resident a Terrassa i casteller de les colles vendrellenques que havien actuat alguna vegada a la ciutat. L’any 1979 va costar que els contratessin ja que l’Ajuntament ens propossava que sortissim nosaltres. Els vem dir que no estavem preparats encara. En aquell moment no teniem configurat ni un pom de dalt sencer. L’aixecador el vàrem aconseguir en el primer taller que vem fer en una escola abans d’acabar el curs. A a festa major l’1 de Juliol de 1979 els Nens del Vendrell van fer la torre de sis com a millor construcció; i un baix, un terç i una enxaneta dels Minyons participàven en un pilar de quatre dels Nens.

El 14 de juliol de 1979 es van presentar, encara sense camisa oficial, els Minyons de Terrassa aixecant castells de cinc nets i pilars de quatre.

Aquests son el fets. Com es pot comprobar el CET com entitat no va impulsar, ni fundar una colla castellera a la ciutat. Mai ho va tenir com objectiu i fins i tot va causar algún recel en algún sector d’aquesta. Tampoc es pot dir que naixessin al si del Centre si ho entenem com la part interna de la societat o bé sota la seva protecció. Si bé de la quarentena de castellers que es van presentar aquell dia el 75% eren socis del CET, no participàven d’aquell acte com a tals, ni era cap activitat organitzada, ni impulsada pel CET. Es presentava la primera colla castellera a la ciutat i l’única vinculació que exerciem quan vem participar d’aquell acte era ser els primers castellers dels Minyons de Terrassa.

També està fora de lloc parlar de l’Emili com a pare dels castells a Terrassa o causa inicial. Si la periodista ho diu perquè va establir el contacte per a què la seva colla (primer els Mirons i després els Nens) actués alguna vegada a la festa major de Terrassa, amb el mateix criteri algú pot argumentar que el pare i la causa inicial dels castells a Terrassa és l’alcalde de la ciutat que l’any 1899 va contractar per primera vegada una colla de Xiquets de Valls. I si fundador és el que funda i fundar és començar una cosa, l’Emili ben bé començar tampoc ho va fer. Com a mínim no al mateix nivel que en Joan Brugués, en Pere Tiana i jo mateix. Ell va decidir afegir-se quan ja estava decidit fer una colla i només restava l’assemblea.

En aquell moment, en aquell context històric el fet capdal que provoca el naixement de la colla dels Minyons de Terrassa va ser la meva presència a la ciutat, la voluntad de fer-la així com l’ajuda imprescindible d’en Joan Brugués. Si en Joan en comptes de ser soci del Centre, hagués estat del Muntanyenc o d’un centre d’esplai la majoria dels primers castellers haurien estat d’allí. Altra cosa és interpretar perquè va ser posible, perquè va cuatllar: contex polític, social i obviament anar a cercar gent en el lloc apropiat. En aquest sentit crec que el CET va ser la millor entitat on,en aquell moment, podia anar a buscar gent . Un bon estol de jovent amb inquietud de descobrir coses noves, les ganes de recuperar el carrer com espai festiu, deixar enrera la tristor de la dictadura. Tot això conforma les condicions objectives necessàries.

Em sap greu que l’Anna que ha fet un bon treball li hagin traspassat malament la informació o ella ho hagi entès malament. No em sembla bé que cada dos per tres hi hagi gent que amb mala intenció atorgi a l’Emili accions que no li corresponen i que ell mateix va deixar clar en un primer reportatge de la colla al Diari de Terrassa aquell juliol del 1979 –podeu consultar les hemeroteques- . Em deixa perplex que la Junta actual dels Minyons de Terrassa no consideri falses les informacions, ni cregui que sigui tema rellevant com per molestar-se a esmenar-ho.

Per sort en l’àmbit casteller l’origen dels Minyons està força clar. A la ciutat de Terrassa en canvi, i per culpa de notícies amb poc rigor i informacions falses son molts els que s’han format una visió equivocada dels fets. Plagiant Kundera per acció, per omissió i per inhibició,això s’ha convertit en la insuportable falsedat dels fets.

Josep Antoni Falcato Heckendorn

14 de juliol de 2015

Foto: Mireia Comas.

(Article de Josep Torreño per Festadirecta.cat).

La contundent exhibició que van oferir els Minyons els obre les portes a un nou període que es presenta apassionant. És veritat que la temporada passada van descarregar el 3de10 amb folre i manilles 12 anys després, i que fins i tot van portar a plaça el 4de10fm, però els castells de diumenge són el resultat més aproximat d’aquesta millora que ja vam veure al 2014 als de Terrassa. Crec que la revolució dels Minyons va començar diumenge.

Possiblement la necessitat de descarregar el 5de9 amb folre era més urgent que la del castell de 10. El 5 va ser un castell emblema dels malves i 9 anys sense completar-lo són massa anys. La llosa que pesava amb força damunt de la colla ja se l’han tret de sobre i de ben segur els generarà l’autoestima suficient per encarar altres reptes pendents ara que compten amb un magnífic pilar; els castells de 9 amb l’agulla.

El 5de9f es pot afegir a una gamma de castells més amplia en aquelles diades on puguin desplaçar un bon nombre de camises. Penso en Les Santes, Sant Fèlix, la Mercè, Girona….El creixement qualitatiu els arribarà fent aquesta súper catedral, com ja ho ha fet la Jove de Tarragona, però amb la capacitat d’afegir el 2de9fm i grans pilars.

Enguany han avançat els castells de 9 aviat i els han dominat amb excel·lència des del primer dia, una gran base per crèixer i portar fins a tres estrenes de gran alçada com les que van fer diumenge.
Tot això gràcies a la feina rigurosa de l’assaig que els ha donat uns fruits que es converteixen en sensacions (més que adjectius i qualificacions grandiloquents) i aquestes sensacions se semblen a les mateixes que fa un anys els van situar al capdamunt del món casteller.

El canvi generacional i de mentalitat que han fet des de l’arribada de Guillem Comas i Cesc Poch al capdavant de la colla és un dels èxits més rellevants dels Minyons. Castells a banda, no només recuperen protagonisme a plaça, també als mitjans i a la ciutat. I és que la manca de tradició castellera a Terrassa sobta amb el paper que han jugat i juguen els Minyons al món casteller. Per posar un exemple, fins i tot m’atreviria a dir que a Mataró els Capgrossos ho han tingut més fàcil perquè la seva societat s’identifiqui i reconegui els èxits de la seva colla.
L’aposta per una tècnica i junta amb continuïtat almenys fins a tres anys també jugarà al seu favor i marcarà el rumb de la colla, donant estabilitat a un projecte que en poques ocasions ha tingut.

Els Minyons tornen amb força i això anima el percal. L’espectador i sobretot determinades colles rivals poden sortir guanyant i de rebot, el món casteller.