Josep Antoni Falcato: “La insuportable falsedat dels fets”.
D’ençà el naixement dels Minyons , mai havia trobat necessari explicar de qui va ser la idea i empenta inicial per fundar una colla castellera a Terrassa. Al llarg dels trenta-un anys que vaig formar part d’aquesta colla he tingut la sensació que, amb més o menys èmfasi, els seus equips directius han defensat la veracitat devant dels intents de diluïr, ometre o falsejar els fets que van permetre la creació de la colla degana de la ciutat.
Els darrers mesos han succeït alguns esdeveniments que m’han fet canviar d’opinió.
El mes de maig vaig fer-me amb la revista Vallesos número 9 atret pel titular de la portada que resa “Terra de castells” on es desplega un ampli reportatge de les colles castelleres de les dues comarques vallesanes.
Vet aquí que algunes de les coses que vaig llegir no s’ajusten a la veritat. Com a més importants cito les següents: página 80. “…els Minyons tenen el seu origen en la secció d’escalada del Centre Excursionista de Terrassa.” “…el Centre Excursionista va començar a moure’s per recuperar tradicions egarenques,… i incorporar nous atractius, com els castells.”
“ En aquells moments, a la secció d’escalada del Centre hi havia un sitgetà, Josep Anton Falcato, que havia fet castells amb la colla de Sitges i li van encarregar una primera exhibició castellera.” I a la pàgina 116. “ Emili Miró, el pare dels castells a Terrassa” “…Emili Miró és la causa inicial del fet casteller a Terrassa” “El fet casteller a la ciutat de Terrassa no s’explica sense l’Avi Emili, “ “ Ell va ser fundador dels Minyons de Terrassa l’any 1979”
De seguida vaig possar-me en contacte amb la periodista que ho va escriure, l’Anna Marín. Com a fonts em va donar en Carles Feiner i la Web de la colla. En Carles em va asegurar que ell no va explicar les coses d’aquesta manera. La web de la colla, de la fundació de l’entitat no es diu massa cosa i és poc precisa. En l’enllaç que porta al bloc dels Minyons vaig trobar un parell d’escrits que podríen haver portat a equivoc a la periodista. El primer és l’article d’enguany “La filosofía dels Minyons” d’en Codines on es diu: “La historia també explica que el grup es va gestar en el si del Centre Excursionista” . En el mateix bloc, en una entrada de redacció feta amb motiu del 35è aniversari s’hi pot llegir: “Tal dia com avui fa 35 anys un grupet de joves vinculats al Centre Excursionista de Terrassa es presentaven en societat pels carrers del centre de la ciutat sota d’una pancarta amb el nom de Colla Castellera Minyons de Terrassa.”
Amb aquestes dades a la mà, a finals de maig, em vaig posar en contacte amb la junta dels Minyons per comunicar el poc rigor històric dels paràgrafs esmentats i demanar que intentessin esmenar-ho en favor de la memòria històrica de la colla. Un mes després la junta dels Minyons em contestava per escrit que tot i reconèixer que vaig ser jo qui va tenir l’empenta de crear una colla a Terrassa consideraven que la informació de la revista Vallesos “és poc precisa però tampoc falsa” que “tampoc creiem que sigui tan rellevant com per fer una cacera de bruixes a la revista Vallesos, a determinats blocs” i que donen “per tancat el tema aquí”
Una setmana després de rebre la resposta vaig anar a fer una cresta amb uns companys del Centre Excursionista de Terrassa. A l’esmorzar previ van sorgir a la conversa els castells i un dels companys em va preguntar: “Però això dels Minyons va ser cosa del Centre Excursionista no?” Quan vaig fer que no i vaig explicar els fets, un altre company va etzibar: “doncs a mi em faria molta ràbia que passes això”
Aquests darrers comentaris m’han fet decidir escriure els fets per primera vegada, en primera persona quan ja han passat trenta-sis anys.
Per motius laborals del meu pare, l’octubre de 1976 vaig deixar el meu poble natal, Sitges per trasladar-me a viure a Gijón/Xixón. Als setze anys deixava, no solament la meva estima al poble i un incipient sentiment de país; quedaven també enrera els amics i les activitats: els escoltes, les excursions i primeres escalades, els falcons i els castells. Ignorava si tornaria algún dia i com podeu suposar tenia molta enyorança de tot el que havia perdut. Recordo un dia que vaig convèncer a quatre companys de la CNT asturiana per a fer castells a la platja. Tossudament dues hores menjant sorra fins que vàrem carregar el pilar de tres. Fam de castells i empatx de sorra! Que bé que ens ho vem passar.
Vet aquí que el periple asturià va durar molt menys del que em pensava. Amb agradable sorpresa el mes de gener de 1977 tornava a Catalunya, concretament a Terrassa. Recordo que boig d’alegria li ho vaig comunicar als meus amics per carta i a un d’ells li vaig dir que potser un dia faria una colla de castells a la meva nova ciutat. La contesta que em va donar, amb el temps ha resultat anècdotica i premonitòria. Com ja hi hauria unes 14 colles a la palestra i els colors de camises començaven a estar triats, el meu amic Ramon Lanau (e.p.r.) em va contestar per carta amb sorna: “No sé eso de hacer una colla en Tarrasa ¿Cómo serán las camisas a topos lilas y azul-turquesas?” Quina coincidència! Aquesta carta la vaig lliurar a l’arxiu de la colla a poc de tenir el local, fa uns anys la vaig demanar per fer-me còpia i no la van trobar.
Quan el mes de gener de 1977 reprenc el COU a l’institut Blanxart de Terrassa vaig conèixer l’amic Joan Brugués i, per sintonía política i afició a la muntanya vem congeniar. Recordo que ell va ser el primer amb el que vaig escalar a Sant Llorenç, concretament la via Creu Roja del “Burret”. Li estaré sempre agraït, quan arribes a un lloc no sempre és fácil que la gent se t’obri i et deixi integrar-te, més quan jo no era soci del Centre Excursionista perquè volia conservar els lligams amb el Centre Excursionista de Sitges. Al final vaig aconseguir uns companys d’escalada del CET amb els que sortia sovint. Eren l’Enric Basses i el Jordi Sales. El meu cap de setmana habitual dels 17 anys podía començar divendres anant a assajar als Castellers de Sitges, anar en tren dissabte a escalar a Montserrat, tornar a Sitges per fer castells diumenge i tornar al Blanxart en tren dilluns al matí.
A Terrassa parlava de castells amb qui es deixava. La meva carpeta estava folrada amb les fotos del primer 2/8 i el primer P/6 dels Castellers de Vilafranca. Ho feia servir com a reclam per a què em preguntessin i poder convèncer com de meravellosa era la meva passió. Però en aquells anys d’adveniment de la democràcia el jovent amb qui em relacionava estava molt polititzat – com jo- i era difícil que sense veure’ls la gent s’afeccionés a una activitat desconeguda per a ells. A la Universitat Autònoma només recordo dues noies que s’interessessin per els fotos de la carpeta. Com de diferent és ara que fins i tot hi ha colles universitàries!
Així va passar tot l’any 1977. A la diada de la colla dels Castellers de Sitges d’aquest any en Josep Maria Esteban,un sitgetà resident al barri de Gràcia i membre dels Castellers de Barcelona em va dir que a Terrassa hi vivía un avi casteller vendrellenc que anava, de vegades, amb la seva colla. El 15 de gener de 1978 em vaig presentar a casa seva. Era diumenge i tenia el negoci de la bugaderia tancat. Quan li vaig dir que era casteller la seva malfiança es va esvaïr. Em va dedicar el seu llibre Història dels castellers Nens del Vendrell i em va convidar a visitar-lo sempre que vulgués. Vàrem fer moltes xerrades al llarg de tot l’any 1978 i la meitat del 1979. Tant ell com jo ens deliem per parlar de castells, però quan li preguntava com veia la possibilitat de fer una colla a Terrassa sempre feia un posat escèptic i alguna vegada m’havia arribat a dir: “aquí son profans!” El cert és que molts dissabtes a la tarda l’Emili baixava a Barcelona a veure assajar als Castellers de Barcelona, mentre jo continuava marxant els divendres a l’assaig dels Castellers de Sitges.
L’any 1979 uns quants membres dels Castellers de Sitges vem decidir no anar a la colla. Durant aquell any vaig tornar a coincidir força amb el Joan Brugués. Tots dos estudiàvem a la UAB i recordo que moltes vegades havíem tornat a Terrassa amb el seu cotxe i anàvem a fer la cerveseta al Mesón de los Arcos. El Miró m’havia proposat anar a la colla de Barcelona, però lel meu desig de fer una colla a Terrassa es mantenía viu. Calia fer contactes, ampliar el meu cercle d’amics, coneguts i saludats i el retrobat Brugués, aquell antic company de COU, era l’enllaç perfecte: terrassenc de tota la vida, soci del centre, amb militància política em facilitava l’accés a conèixer un ampli ventall de gent.
Al Brugués ja el tenia molt engrescat. Li havia ensenyat fotos, pòsters, articles. Ja podía parlar assiduament de castells amb una persona de la meva edat! Només calia que es presentés l’ocasió d’encendre la metxa. No va trigar gaire a succeir. El 3 de juny de 1979 se celebrava el Xè aniversari de la secció infantil del Centre Excursionista. Sense ser soci hi era amb el Brugués, el Tiana i altres companys.Calia anar ampliant el meu cercle social. L’activitat de la trobada era fer un circ i diumenge al matí ens vem dividir per grups disposant d’un parell d’hores per muntar el nostre número de circ. No recordo si em va tocar o jo mateix vaig triar el dels acròbates. El càs és que de seguida vaig agafar la iniciativa per assajar i fer unes senzilles figures de falcons.Com, a còpia de parlar-ne ja eren un quants que sabien de la meva afecció i activitat castellera, el terreny començava a estar assaonat. L’endemà, no recordo qui, potser també va ser el Brugués, em va propossar fer castells per la Diada de Germanor del Centre, quinze dies més tard. Vaig dir que havíem de començar a assajar quant més aviat millor. Aquella oportunitat no la podía deixar escapar, per fi ! El Brugués i jo vem manar a parlar amb la Junta del CET. Primer per comunicar-los que hi havia un grup de joves, la majoria però no tots socis del CET, que volien aixecar castells el 17 de juny de 1979 a la Diada de Germanor. La segona per demanar-los si sabien d’algun lloc on poguéssim assajar. No hi van posar pegues, però com cap membre de Junta sabia de cap lloc on assajar ens van dir que amb un parell d’hores dissabte abans de l’actuació ja n’hi hauria prou. Com n’era conscient que així no fariem res de profit vàrem penjar fotos i una llista a la cartellera del CET convocant el primer assaig al llavors torrent de Vallparadís. Cal dir que en Joan Brugués va jugar un paper capdal, sense ell, que coneixia a la gent, no hauria pogut convèncer ni la meitat d’aquells primers castellers. També abordavem a la gent jove a la plaça Vella i d’ells va sortir en Carles Feiner. El segon assaig ja el vàrem fer als Carmelitans, gràcies a la nostra amiga Pepi Martínez que era ex-alumna i després esdevindria primera secretària de la colla. Després de quatre o cinc assaigs i unes darreres proves dissabte a la tarda, on vàrem fer el primer P/4, l’actuació va ser un èxit amb el 3/5 i 4/5 net amb el que ara s’anomena acoenxaneta, el 2/5 també amb acoenxaneta i agafat per mans i el P/4.
L’Emili Miró vivía al carrer Autonomia, a cent metres del col·legi Carmelitans; tot i que li havia dit, no va venir a cap dels assaigs previs a la Diada de Germanor del CET. L’endemà d’aquesta diada, molt engrescat el vaig a nar a veure per dir-li que allò anava endavant , que faríem una colla i que vingués al següent assaig. Com no ho va fer, després de l’assaig li vaig portar una quinzena de castellers a casa seva: alguna canalla i altres més grans que jo… Això devia ser dimarts 19 de juny. L’endemà em va dir cofoi: “ara si que veig que la podem fer la colla”. Però resulta que la colla ja era un fet. Havia començat a rutllar.
Tot anava molt depressa. En el cotxe del Brugués vem anar a buscar uns films de super8 a Vilafranca per passar-los en el Centre. Va ser el 21/6 i aquí ja va venir l’Emili. Després de pasar els films, on es van engrescar alguns castellers més, vàrem fer l’assemblea fundacional per triar nom, color de camisa, junta i tècnica. El Miró seria el primer president i jo el primer cap de colla.
Poc dies despré el Centre, temeròs de perdre alguns dels joves que feien tasques a l’entitat, ens va oferir constituir-nos en secció del CET pagant tots quota de soci. La proposta va ser rebutjada. L’1 de juliol de 1979, a la festa major de Terrassa van tornar els Nens del Vendrell. Vem propossar aquesta colla per deferència a l’Emili i per ser la darrera colla que havia actuat a Terrassa per la festa major de l’any 1957. L’Emili s’havia encarregat de tancar el contracte aquell darrer any, com havia fet altres vegades per la seva doble condició de resident a Terrassa i casteller de les colles vendrellenques que havien actuat alguna vegada a la ciutat. L’any 1979 va costar que els contratessin ja que l’Ajuntament ens propossava que sortissim nosaltres. Els vem dir que no estavem preparats encara. En aquell moment no teniem configurat ni un pom de dalt sencer. L’aixecador el vàrem aconseguir en el primer taller que vem fer en una escola abans d’acabar el curs. A a festa major l’1 de Juliol de 1979 els Nens del Vendrell van fer la torre de sis com a millor construcció; i un baix, un terç i una enxaneta dels Minyons participàven en un pilar de quatre dels Nens.
El 14 de juliol de 1979 es van presentar, encara sense camisa oficial, els Minyons de Terrassa aixecant castells de cinc nets i pilars de quatre.
Aquests son el fets. Com es pot comprobar el CET com entitat no va impulsar, ni fundar una colla castellera a la ciutat. Mai ho va tenir com objectiu i fins i tot va causar algún recel en algún sector d’aquesta. Tampoc es pot dir que naixessin al si del Centre si ho entenem com la part interna de la societat o bé sota la seva protecció. Si bé de la quarentena de castellers que es van presentar aquell dia el 75% eren socis del CET, no participàven d’aquell acte com a tals, ni era cap activitat organitzada, ni impulsada pel CET. Es presentava la primera colla castellera a la ciutat i l’única vinculació que exerciem quan vem participar d’aquell acte era ser els primers castellers dels Minyons de Terrassa.
També està fora de lloc parlar de l’Emili com a pare dels castells a Terrassa o causa inicial. Si la periodista ho diu perquè va establir el contacte per a què la seva colla (primer els Mirons i després els Nens) actués alguna vegada a la festa major de Terrassa, amb el mateix criteri algú pot argumentar que el pare i la causa inicial dels castells a Terrassa és l’alcalde de la ciutat que l’any 1899 va contractar per primera vegada una colla de Xiquets de Valls. I si fundador és el que funda i fundar és començar una cosa, l’Emili ben bé començar tampoc ho va fer. Com a mínim no al mateix nivel que en Joan Brugués, en Pere Tiana i jo mateix. Ell va decidir afegir-se quan ja estava decidit fer una colla i només restava l’assemblea.
En aquell moment, en aquell context històric el fet capdal que provoca el naixement de la colla dels Minyons de Terrassa va ser la meva presència a la ciutat, la voluntad de fer-la així com l’ajuda imprescindible d’en Joan Brugués. Si en Joan en comptes de ser soci del Centre, hagués estat del Muntanyenc o d’un centre d’esplai la majoria dels primers castellers haurien estat d’allí. Altra cosa és interpretar perquè va ser posible, perquè va cuatllar: contex polític, social i obviament anar a cercar gent en el lloc apropiat. En aquest sentit crec que el CET va ser la millor entitat on,en aquell moment, podia anar a buscar gent . Un bon estol de jovent amb inquietud de descobrir coses noves, les ganes de recuperar el carrer com espai festiu, deixar enrera la tristor de la dictadura. Tot això conforma les condicions objectives necessàries.
Em sap greu que l’Anna que ha fet un bon treball li hagin traspassat malament la informació o ella ho hagi entès malament. No em sembla bé que cada dos per tres hi hagi gent que amb mala intenció atorgi a l’Emili accions que no li corresponen i que ell mateix va deixar clar en un primer reportatge de la colla al Diari de Terrassa aquell juliol del 1979 –podeu consultar les hemeroteques- . Em deixa perplex que la Junta actual dels Minyons de Terrassa no consideri falses les informacions, ni cregui que sigui tema rellevant com per molestar-se a esmenar-ho.
Per sort en l’àmbit casteller l’origen dels Minyons està força clar. A la ciutat de Terrassa en canvi, i per culpa de notícies amb poc rigor i informacions falses son molts els que s’han format una visió equivocada dels fets. Plagiant Kundera per acció, per omissió i per inhibició,això s’ha convertit en la insuportable falsedat dels fets.
Josep Antoni Falcato Heckendorn
14 de juliol de 2015
Tens raó Falcato.
Jo encara no he llegit aquest dossier de la revista Vallesos, però si és com dius l’han ben vessada.
Una de les fonts que cites/n, el web de la Colla, en l’apartat d’història de l’any 1979 diu: “A finals de la primavera de l’any 1979, en una diada de germanor de la secció infantil del Centre Excursionista de Terrassa, en Josep Anton Falcato es va proposar, amb tota una colla de gent, fer alguns castells. D’aquí al naixement formal de la Colla hi ha tot un llarg procés, des de la recerca de canalla i de castellers, gent jove i no tant, d’un color de camisa (el malva), d’un nom… i fins hi tot ens vam buscar una patum, un patriarca (l’Emili) perquè el món casteller ens acceptés més fàcilment.”
Breu, si, però clar i concret.
Jo tampoc entenc que la Junta de la Colla no vulgui rectificar informacions que falsegen la formació de la Colla. Sembla que cal continuar fent pedagogia, ja que treta-sis anys després encara hi ha qui vol fer passar bou per bèstia grossa. Demanar a una revista i a una periodista que informin bé i rectifiquin els seus errors rellevants (que afecten la història de la Colla) no és iniciar cap caça de bruixes, sinó recollir bé la realitat.
Bé, ja tocava una explicació aclaridora i educada de la prehistòria i gènesi de la colla que s’ha d’agrair.
Jo també vaig flipar aquest passat Sant Jordi, en llegir el reportatge a la revista Vallesos on es tornava a repetir, per enèssima vegada, que l’Emili Miró era “el pare dels castells a Terrassa” o que va ser “el fundador dels Minyons” i “la causa inicial del fet casteller a Terrassa”, etc.
Un cop més, tornaven a colar aquesta informació falsa, esbiaixada i interessada que hem hagut de corregir i explicar infinitat de vegades en xerrades, converses, articles… i que encara torna a reaparèixer de tant en tant.
Per posar uns exemples, fa molts i molts anys, a la mateixa revista Colla dels Minyons de Terrassa, des del Consell de Redacció ja vam haver de fer uns articles aclaridors d’aquest tema.
En un primer, (Colla 52, nov.92) que vam titular “Qui va portar els castells a Terrassa? Aclariment definitiu”, demanàvem al Canal 33 que rectifiqués les falses informacions que en aquell moment n’explicava al respecte.
Arrel de la mort de l’Emili Miró el febrer del 93, vam publicar un article (Colla 53, març 93) explicant el que havia significat aquella figura per a la nostra colla.
Encara a la tardor del mateix any, (Colla 55, set.93) en un extens i detallat article on, de manera clara i inequívoca, s’explicitava que “Els castells arriben a terrassa de la mà d’en Josep Anton Falcato cap el maig del 79″, explicàvem tot el referent a l’escissió dels dissidents que formarien els Castellers de Terrassa i del paper que van fer jugar a l’Emili Miró que, recordem, llavors ja tenia 79 anys.
Així doncs, i com hem pogut tornar a comprovar ara, tot i aquests documentats aclariments, cada cert temps caldrà tornar-ho a explicar de nou amb paciència i sense defallir. I aquesta, és feina de tots.
D’altra banda, quan especules sobre les possibles fonts d’informació del reportatge, fent referència a l’enllaç amb el bloc de la colla i a la frase que cites d’un article meu, l’única que diu res del Centre Excursionista i de manera molt breu, ja es veu que no és, ni pot ser, font de res de tot el que s’explica en el reportatge (de si tenim l’origen en la Secció d’Escalada del Centre, o de si el Centre es va començar a moure per recuperar tradicions, o de si se’t va encarregar de fer no sé què, etc.)
Respecte a això, la frase concretament diu: “La història també explica que el grup es va gestar en el si del Centre Excursionista…”. I prou.
Història basada en els fets reals, com expliques tu mateix o com es pot comprovar per exemple en l’article d’en Joan Brugués (Colla 39, maig-juny 89) on explica la gènesi de la colla al voltant de les primeres construccions aixecades en el Xè Aniversari de la Secció Infantil del Centre Excursionista (3-6-79), dels primers castells a la Diada de Germanor del Centre Excursionista (17-6-79), i de la projecció de films castellers i posterior assemblea constitutiva dels Minyons de Terrassa també al Centre Excursionista (21-6-79).
Per cert, un detall més, el meu article el van penjar al bloc un mes després de l’aparició de la revista Vallesos.
En el meu escrit, la frase sencera diu: “La història també explica que el grup es va gestar en el si del Centre Excursionista i que es va nodrir d’amants de la natura i la cultura, d’alpinistes i escaladors, de joves provinents d’agrupaments escoltes i centres d’esplai, d’universitaris i treballadors, d’allò tan nostrat i terrassenc de “motxillerus” i “plaçavellaires”.”
Sí senyor. Tot i haver passat ja més de trenta-sis anys, alguns d’aquells minyons originaris encara romanen actius a la colla treballant pels castells dels Minyons i sent un bon exemple, a seguir per tots, de perseverança i estima incondicional a la colla i als castells digne d’admiració: Pere Tiana, Artur Moncal, Pep Bellés, Marc i Ton Roura, David i Josep Vallhonrat, Carles Feiner…
Felicitats a tots i per molts anys!!
Em sento bastant satisfet de les respostes que han generat Joan Pont i Ramon Codines.Informo que faré un article a “Castells” que ja vaig comentar a peu de plaça amb en Santi Terraza sobre el tema. A “Vallesos” Anna Marín fa un bon treball; el problema no és l’informador i sí l’informant. El problema és aquest “estat d’opinió” generalitzat que dura i dura i dura més que les piles “duralex”. És lamentable que encara 2015 en converses amb companys del cole, al bar…m’haig de barallar per contradir coses com ara: “El Miró va ser qui va portar els castells a Terrassa”, “La primera colla va ser la dels Castellers, la del Miró”. De fet l’estat d’opinió creat es fonamenta en la utilització interessada de la figura de l’Emili Miró des de que un grup va escindir-se de Minyons, ja que en treien un valor afegit…Som la colla del Sr. Miró! Som la colla dels que heretem el bon tarannà, som la colla que ha triat el savi que en sap…Els altres, uns pocapena, “porrerus”, patates i cerveses al Mesón, comunistes i anarquistes; tot plegat els que no van seguir els mironistes ens van condemnar a una “llarga i lenta decadència”. Alló era autèntica rivalitat local, en plan Vella-Joves de Valls! Allò els “joves llavis desclosos després de la foscor” ni ho saben ni s’ho imaginen…Per cert; el 1983, amb una pila de 2 de 7 i 4 de 8 descarregats, el que aleshores era el cap de colla va dir al dinar de la Diada: ” Si aquesta és la llarga i lenta decadència que van vaticinar alguns profetes…Pau i que duri!”…Bé, no explico més; l’Ogro m’ha convidat a fer una xerrada sobre el tema el setembre…Allí ja explicaré més. Att. J.B. “Bubu”
Benvolguts Joan/s Pont i Brugués,
Gràcies pel vostre suport. Sempre és un plaer poder coincidir o discrepar amb respecte i sabent amb qui ho estàs fent.
Espero Joan Brugués que facis aquest article a la Revista Castells ben aviat. Et faig notar però que la frase que esmentes al final del teu comentari la vaig pronunciar al final del discurs de la Diada de la Colla de 1982, organitzada pels “Pajarus”, després de descarregar per primera vegada el 2/7 i carregar el primer 4/8.
Sé Joan Pont que de sempre t’has encarregat de l’apartat de la història de la colla a la seva pàgina web. Una feina necessària i que t’agraeixo personalment. Dius que el teu comentari és curt però precís. Fixa’t però que no va existir cap Diada de germanor de la secció infantil del CET. Va ser el Xè aniversari de la secció infantil i allí ningú no es va propossar fer cap castell. De manera espontània, com explico es van fer unes senzilles figures de falcons. Va ser a partir de llavors quan ens vem propossar fer castells quinze dies més tard, llavors sí, a la Diada de Germanor del Centre. Dius també que hi ha un llarg procés des de la diada de la secció infantil fins al naixement formal de la colla. L’assamblea fundacional va ser el 21/6, per tant el llarg procés és de 18 dies. El llarg procés és més aviat els dos anys i mig que passen des què arribo a Terrassa amb la embrionària idea de fer una colla de castells fins que aquesta es pot materialitzar. Tampoc crec que el món casteller de llavors ens hagués acceptat millor o pitjor amb o sense la presència de l’Emili, però això ja sería entrar en un terreny molt més opinatiu.
Respecte al primer comentari del Codines agraeixo la tasca de recerca a les publicacions dels Minyons perquè ve a corroborar el que jo afirmo en el primer paràgraf del meu relat.També hi va haver alguna carta de la Junta al Diari de Terrassa parlant d’aquest tema que si no recordo malament la va redactar el Minyó Pere Moreno. Amb respecte al segon comentari faig notar que en el meu escrit utilitzo el condicional “podrien haver portat a equivoc”. És obvi que només si el va llegir (el d’aquest bloc o el que esmenta en el seu comentari que va sortir en paper dos mesos abans, si deia el mateix) el podria haver interpretat tal com jo l’he interpretat. I per què? Doncs perquè la paraula “si” en aquest context només pot significar: “part interna d’una cosa. En el si de la comissió” …”Part del cos on la dona porta l’infant concebut” (segons el DIEC2) Crec que hagués estat molt més adient utilitzar la fórmula: el grup es va formar a l’entorn o bé al voltant del Centre Excursionista. Molt més acurat més quan s’omet qualsevol altre referència de la història de la fundació. Entenc però que no sempre, ni ell, ni jo, ni ningú trobem les paraules més adients quan escrivim.
I totalment d’acord amb el darrer paràgraf. I encara diria que tots els que han portat camisa malva en aquests trenta-sis anys son dignes de consideració i la colla com a entitat, amb respecte per a totes les aportacions ha de tenir un criteri eqÜànim per valorar-les en favor de la memòria històrica. I això, com correspon a una entitat plural i democràtica, sense cap mena de discriminació per raó d’edat, capacitats,sexe, opció sexual,classe, raça, llengüa, ideologia i opinió.
Salut i castells!
Josep A. Falcato.
Amic Falcato
He llegit amb interés el teu article i et felicito per deixar les coses tant clares. Sovint la història arrossega mites i legendes, no necessàriament malintencionades, que no donen el credit a qui el mereix. Crec que fas un gran servei a la Història dels Castells i també a la Història de Terrassa, deixant les coses clares i ben documentades en paraules d’un dels principals protagonistes.
Jo mateix, com a fundador de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona, nascuda poc després dels Minyons, he hagut de veure certes històries explicades de segona ma sobre “un grup de joves estudiants” o, similar al cas de Terrassa amb el CET, de “una iniciativa d’un grup de minyons escoltes”. Les coses acostumen a tenir noms i cognoms i tot i que res, i menys una Colla de Castells, es pot fer sense el suport de molta gent, la veritat és que el lideratge i la determinació d’uns pocs és sovint la força motriu de molts esdeveniments decissius.
Salut des de Tarragona!