Entrevistem històrics: Franc Puig.

El Francesc Roger Puig Garrido, bomber de professió, acaba de complir 40 anys i és minyó des de l’any 1987. Va arribar als 6 anys, cap a l’abril o maig, i al cap de poc ja pujava d’aixecador a un 4de8 arrel d’una caiguda. L’entrevistem perquè ens expliqui algunes de les experiències viscudes a la colla, i per demanar-li què sent un infant quan puja dalt d’un castell. I com ho veu tot plegat arrel de la pandèmia.

Recordes qui et va portar a la colla?

Vaig ser jo que volia enfilar-me sobre persones. No recordo si coneixia el castells en si però l’esquer va ser un “taller” que van fer a la meva escola una tarda.

Va venir el Carles Feiner “Negre” sol i l’objectiu era trobar canalla. Aquells dies es feien assajos al pati del Centre Cultural del barri. Del taller, no recordo cap vídeo ni activitat relacionada. Era primera hora de la tarda i tinc la imatge d’estar amb la resta de la classe drets amb l’esquena a la paret sota la porxada del pati. El Negre va triar 4/5 nens perquè li pugessin a sobre. A mi no em van triar. Però quan van preguntar si algú més volia pujar, vaig demanar de pujar sobre d’ell. Em va agradar i vaig dir-li a la mestra que jo volia fer castells. A les cinc la mestra va parlar amb la mare. Plegats vam anar al primer assaig. No he oblidat mai la primera prova.

Quina va ser? Recordes els primers assaigs?

Recordo la primera prova, dels primers assajos no recordo massa. Un pilar de tres sobre la Mireia Comas i quan arribo a dalt, el negre diu: “ara el pots llençar, Mireia!”. Em tira per davant i m’agafen els braços de la pinya. Em fa gràcia, i veuen que no tinc por. Encara no he entès el sentit de la prova, però.

Com s’ho van prendre a casa teva quan van saber que volies fer castells?

Bé! Els pares han estat molt oberts en aquest sentit, coneixien l’activitat i la visita del Negre a l’escola sumada a que aquells dies assajàvem al centre cultural d’on els pares eren socis va fer que coincidissin els astres. Una vegada s’hi van trobar bé, no els va fer res implicar-s’hi.

Ens pots explicar com vas viure la teva integració a la colla?

Com un nen amb ganes de tot. Érem pocs a la canalla i jo devia ser dels més petit sinó el que més. Devia anar fent amistat poc a poc amb la resta amb el fet diferencial que ens sentíem molt autònoms pel fet diferencial que dona formar part d’una comunitat i no estar únicament amb els pares. Les amistats van ser molt importants per a mi. Primer durant els assajos, després durant el descans, després durant els assaig de grans o entre proves, dormint a casa d’un o altre. Tinc un munt de records inoblidables amb Minyons com a centre que formen part de la meva vida.

Recordes amb quin castell et vas estrenar? I el darrer que has fet al tronc?

No soc d’apuntar fites però sí de no oblidar-les. El 4 de 8 que explicava abans va ser a Sant Fèlix. Havia caigut la torre de vuit i el pom de dalt estava fotut. Portava molt poc temps a la colla i segur que em costaria pujar. Per això, tots els del la meva rengla es van posar mocador a la cama per ajudar-me. Teníem a casa un vídeo que es veia com remunto pis a pis amb esforços i com se sent la plaça aplaudir a mesura que supero pisos. El moment àlgid és a quarts. Em costa i m’hi encallo una bona estona. Al final puc! I la plaça aplaudeix com una carregada. El castell cau a la descarregada ensorrant-se poc a poc. Jo em recordo penjat al pis de quarts i al pis de terços en la caiguda i entrant al casal on hi ha la canalla i els meus pares cridant: he caigut, he caigut, mola molt!!!

Has ocupat diverses posicions dins d’un castell… on has gaudit més? I patit més?

He ocupat diverses posicions tant al tronc com al folre, les manilles o a la soca.

No m’ha agradat una més que cap altra. Cada posició, cada època de la vida i cada castell té les seves emocions i les he gaudit diferent però amb intensitat. Explicar-ho en 4 frases és impossible. Provo de resumir-ho: Quan ets aixecador (6 anys) puges, t’acotxes mirant avall i baixes. En el tres per sota les cames fan mal perquè es cansen molt!! Ho fas perquè t’agrada, et sents bé i et fan sentir bé i no penses més enllà. Dels 8 als 12 vaig ser enxaneta. Puges l’últim, fas l’aleta i baixes el primer.

No només ets el centre d’atenció sinó que el castell el carregues tu. Ara bé, arriba un dia que has de fer un castell de màxims i t’agafen els nervis. A mi se m’escapaven gotes de pipi i tacava els pantalons. Recordo el suport de la mare acompanyant la situació i la pressió del pare que amb la broma em feia ser fort dient que nosaltres no ens “rajavem” a mig castell. Això si, tenia clar que si no volia pujar només ho havia de dir i no passava res. Però aquests moments, de castells límit, només es donaven pocs dies l’any, pagava molt la pena assumir-los!

Vaig baixar a dosos com el que baixa 10 metres. Sembla que hi hagi molta diferència d’alçada. A dosos tens company de pis i ja no estàs sol. Els castells passen a ser quelcom que es treballa en parella. I el teu paper amb el company de pis és acompanyar els petits però sentint-te gran.

Quints, quarts: cada canvi de pis és una alegria i un repte. Es nota molt la diferència d’alçada i és un repte tenir suficient força i fer-ho bé. Vius el castell amb els del pis i trobes maneres per millorar i la superació és col·lectiva. Has de gaudir i estar bé amb els companys de pis per assumir el compromís i sacrifici dels assajos.

Les posicions al folre, a manilles i a la soca, les he viscut després de la meva etapa al tronc. Em generava pocs nervis, pujava tranquil i tinc recursos per haver pujat durant molts anys. La feina d’equip és total i les descarregades de castells límit són moments de convulsió emocional la intensitat del qual no té res a veure amb la del tronc. En determinats castells de crossa he viscut situacions dures: de crossa al folre del cinc estant a la torre i per la banda de fora. Entre els dos segons hi ha el teu cap, el cos de l’agulla i el cap de l’altre crossa. Sembla impossible que hi càpiguen. O el tres amb l’agulla a la soca…

També he fet de tothom i m’han fet callar perquè sempre estic de broma.

La canalla, penses que “gaudeix” o “pateix” més els castells? Eres molt patidor tu?

Per a la canalla ser dels Minyons és molt més que fer castells. Al castell en pugen pocs i la majoria esperen abaix. Recordo que en el global de l’activitat gaudíem molt a banda de fer castells. Autocar, prèvia, després de fer castells, a casa d’un, a casa de l’altre, al Cau…

Jo era patidor i em venien nervis quan ens plantejàvem un repte nou. Un altre tema és no ser capaç de superar els nervis i fallar a la colla. Són temes delicats, que exigeixen molta responsabilitat i pressionen la canalla. Cal analitzar-los individualment i amb els pares perquè siguin portats de forma adequada.

Quines posicions als castells has ocupat?

He fet d’aixecador, d’enxaneta 4 anys, 5 temporades de dos, quint, quart, i baix de castell de sis. He fet de crossa i d’escaleta, també al folre i les manilles. Al folre i he ocupat totes les posicions que pot ocupar una persona baixeta. He fet de tothom moltíssimes vegades i he demanat a la gent de plaça que ens ajudi a la soca.

Quin és el castell que més has gaudit? I el que més has patit?

Tinc moltíssims records bons en tot els tipus de castells i en totes les posicions (tronc, pinya o al folre i manilles). Totes aquestes són sensacions diferents i de les que em sento afortunat. Ara bé, també tinc records a la soca o al folre on he patit i per això ha valgut la pena. (Una mica maSOCA) Recordo però, una època que feia el 5 de 8 a quarts i a la rengla que treia el cul. Era conscient, evitava fer-ho però no podia. Poc a poc es va anar corregint i vaig entendre perquè passava però cada 5 era un estrès mentre no vam trencar la dinàmica que ho provocava.

Com se sap si un infant té les capacitats per pujar dalt d’un castell?

Es veu amb les ganes, amb la força, l’agilitat i amb la seva personalitat i capacitat de treball.

Quines consideres que han de ser les principals qualitats?

La principal qualitat han de ser les ganes. A l’infant no li podem treure les ganes d’allò que desitja. I encara que físicament li costi, hem d’acompanyar-lo (mentre no molesti al pati) amb les seves limitacions.

Què me’n dius de la frase “aquesta canalleta té molt valor de pujar allà dalt!”?

Doncs que és veritat! Ara bé, quan la canalla puja a canvi d’una gratificació preestablerta es produeix una incongruència no saludable en el fet. És el mateix que fer un castell que saps que caurà. Per mi és una falta de respecte brutal cap a la canalla perquè a ells no els han demanat l’opinió. I si han dit que sí serà perquè hi ha alguna element al darrera (competitivitat, protagonisme, o ser més que els altres,…) que no crec que sigui un bon exemple. Ningú amb dos dits de seny no vol exposar-se a una caiguda. La canalla està en procés de creixement. El que aprenguin ara serà el que reproduiran quan siguin grans.

Penses que actualment es treballa diferent amb la canalla de com es feia quan tu n’eres?

No tinc ni idea de com es treballa ara amb la canalla. Però abans érem molts menys. Recordo els assajos de canalla amb en Ferran Lis on també fèiem gimnàs a banda de castells. Ens ho passàvem molt bé. Una anècdota, durant els primers anys, la meva mare passava a recollir per casa a gairebé tota la canalla amb la Renault Express. Un dia ens van posar una multa perquè érem 12 al cotxe!!!

Es diu que a la zona tradicional, compraven la canalla amb regals i diners… a tu et van fer gaires regals de petit per pujar a un castell?

A la nostra canalla, (quan ho vam ser) mai ens van fer regals i estàvem orgullosos que no ho fessin. Aquest fet formava part de la nostra identitat de grup. Nosaltres pujàvem perquè volíem i no per regals.

Veus moltes diferències entre els Minyons quan tu vas entrar a la colla i ara?

No les veig gaire perquè només vinc a les diades importants i de tant en tant a veure els amics. Però segur que n’hi ha moltes i la principal diferència que trobo és que abans tots teníem reptes nous per superar i ara no és així per a tots. Això afecta a la il·lusió del col·lectiu que també necessita l’experiència de les vaques sagrades. És difícil gestionar-ho però cal prendre decisions.

Com veus el present i el futur de la colla? I dels castells en general? Creus que podrem millorar els castells fets fins al moment?

Veig el futur motivant per recuperar el nivell perdut i també amb ganes de tornar a compartir allò que ens agrada dels castells. La recuperació del nivell serà ràpida si mantenim castellers clau i sabem traspassar l’experiència als nous. Si es produeix tot això amb la justa mesura i ens acompanya el context social tornarem a veure grans castells. Si a més, s’hi introdueixen millores físiques i entrenament en totes les posicions, podem veure castells nous. Un altre cosa és que no vulguem fer-ho perquè aquest fet trenca amb manera que la nostra colla entén el castells.

Quan feies de quarts vas deixar de venir a Minyons per escalar. No són compatibles les activitats?

Sí és veritat!! Quan vaig fer 14 anys em vaig aficionar a l’escalada esportiva. És una modalitat que m’agrada molt i m’hi vaig enganxar. Fins i tot, escalar em treia les contractures a l’esquena de fer castells. Cada via que em proposava i cada recorregut al boulder quan entrenava, era un nou repte que podia superar si m’esforçava.

Vaig deixar de pujar perquè la roca em cridava molt i en aquella època es van produir algunes punyalades que van fer que perdés les ganes. Vaig fer algun intent de compatibilitzar-les i tornar a venir per fer alguns castells concrets però ni em sentia bé amb aquest paper ni estava a gust amb aquells que tenien el ganivet amagat.

He escalat durant molt anys i molt intensament. Amb la intensitat que m’hi dedicava per mi no eren activitats compatibles. L’escalada és molt llaminera perquè la superació depèn únicament de la força i l’enginy (tècnica) d’un mateix. Ven diferent dels castells.

Durant els anys que vaig deixar de pujar no vaig deixar de venir a la colla perquè la meva mare amb l’ajuda dels germans i del meu pare va portar durant bastants anys el bar del local. I jo anava a ajudar-la després d’escalar.

En aquella època al bar hi havia molta activitat i moviment de gent. Com us ho fèieu per fer rutllar el negoci i tenir sempre gent?

Els meus pares han estat i són molt oberts, sociables, i van aportar i deixar fer molt. Es vivia un moment de creixement a la colla, i el bar era un espai social que integrava activitats de totes les generacions. La meva mare mai va tindre un no per ningú i la cuina no tenia horari.

El negoci no va rutllar com a negoci perquè vam finançar les obres al local i el bar dues vegades a canvi d’anys de concessió i el sou de la meva mare; la resta a mitges. Si valores les hores que ens hi passàvem conclous que no ho fèiem per negoci. Ho fèiem perquè, la meva mare tenia una feina i gaudíem de la colla. La família vam haver d’implicar-nos, en ocasions més del que volíem. Quan vam deixar de sentir-nos valorats, el meu pare va decidir que deixàvem el bar.

Quan repasses la teva vida a la colla que t’han aportat els castells a la teva vida?

La colla em va donar una infància molt enriquidora de la que en conservo amics, xarxa i molts aprenentatges. Amb la colla se’m va fer explícit l’esperit de superació i la il·lusió per un objectiu col·lectiu, i encara aquests elements forgen la meva personalitat. Amb la colla he viscut sensacions de joia col·lectiva intenses i úniques. A més, gràcies a la colla he conegut moltes poblacions de Catalunya.