EL PILAR DE LA MÒMIA. TOCAR EL CEL AMB LA MÀ.

minyonsTerrassa

(Aquest és la versió íntegre, de l’article què es va publicar escurçat al digital www.nuvol.com el dilluns 23 de juny amb algunes rectificacions de caràcter històric).

Diuen que els castells són un sentiment. Són un repte permanent d’autosuperació col·lectiva. Tenen una força tel·lúrica que surt de la terra per pujar cap al cel. Són emoció. Tot això i molt més es concentrava en el pilar que els Minyons de Terrassa vam fer aquest dissabte al cim de La Mòmia de Montserrat.

A la nostra colla castellera hi ha un personatge mític i venerable, 84 anys, barba de vell profeta, escardalenc però fort com un roure, i amb un cervell bestial, que mai descansa, font permanent d’unes idees tan pròpies com inclassificables. L’hi diem, des del temps immemorials dels inicis de la colla ara fa 35 anys, Pare Vallhonrat. De fet, ara ja és l’avi: han fet castells fills seus i ara puja un net ja granadet.

Això ho explico, perquè just fa 5 anys quan la colla en va fer 30, el Pare Vallhonrat, Josep de nom, va ser un dels qui, amb 79 anys, va seguir al Falcato –primer cap de colla dels Minyons- per anar a fer un pilar al cim de les Castellasses a la serralada de Sant Llorenç del Munt per commemorar-ho.

També diu la crònica minyonera que el Pare Vallhonrat va ser un dels que va embolicar la troca el 1980, insistint i fent sarau perquè la colla no participés en el Concurs de Castells de Tarragona d’aquell any, posicionament, i a voltes embolic, en que avui encara hi som ficats. Per nosaltres els castells, són una forma de lleure, cultura, participació social, expressió de valors i reptes col·lectius, una festa popular. No ens agraden els castells com una competició esportivitzada, amb un rànquing, amb puntuació i penalitzacions, cobrant entrada per veure un espectacle des de les grades.

Ve a tomb perquè, enguany, per celebrar els 35 anys, els Minyons vam decidir anar a fer un pilar a l’agulla de La Mòmia de la serralada de Montserrat, rememorant també el pilar de les Castellases del 30è aniversari. I un dels principals promotors i organitzadors -conjuntament amb el Pinxo de Girona- n’ha estat el net Vallohonrat, el Bru. I la generació del mig, el David, que durant molts anys va parar castells al tronc de Minyons, i un dels més mítics escaladors dels país, era enfilat a l’agulla del davant, coneguda com La Trompa de l’Elefant, ajudant als fotògrafs a prendre imatges de l’esdeveniment. Com veieu una gran nissaga de castellers i escaladors!

Som una Colla de supermotivats: els qua van escollir l’agulla de La Mòmia, cercant la foto de més impacte i una via d’escalada en que poguessin pujar-hi 38 persones de diverses condicions. La dotzena de participants que van anar-hi caminant des de Terrassa de nit sortint de l’assaig de castells. Els que van equipar la via per poder-hi començar a pujar amb seguretat a les 9 del matí. Tots els que van deixar material d’escalada. És fàcil fer coses amb gent tan implicada com els Minyons!

Fa 5 anys, el pilar de les Castellasses va tenir un ressó important. Pòsters, grans fotos a les xarxes socials compartides milers de vegades, més de 65000 visites al vídeo del Youtube en cinc anys. Els nostres temps, però, van amb una acceleració brutal! El Pilar de la Mòmia l’hem pogut gravar amb una càmera subjectiva al casc -d’escalada- de l’enxaneta i un “dron”, talment un borinot brunzidor prenent imatges aèries. Vídeos de gran impacte, bellesa i emoció superlativa! Escric això dilluns de matinada per atendre l’encàrrec de l’editor del Núvol i correspondre a la immediatesa que requereix la xarxa. Vam penjar el vídeo de la visió subjectiva de l’enxaneta, i sols amb un dia ha tingut 25.000 visites. Les repiulades i comparticions de les fotos i vídeos de les xarxes, enllaços a publicacions i altres herbes digitals, han tingut un impacte potencial de més d’un milió i mig de persones. Sortir al Telenotícies d’un dissabte nit de la nostra televisió pública i amb unes imatges de l’impacte i força del pilar de La Mòmia, 29 segons de glòria televisiva de màxima audiència, no té preu mediàtic. Avui, dilluns, el diari Ara en dedica portada i pòster a les pàgines central.

No vull amagar que darrera el pilar de La Mòmia hi havia, encara hi ha, un important equip i feina de comunicació, encapçalats per la Maria Júlia, que ha trucat a redaccions i televisions, ha perseguit famosos i no tant per que ens repiulessin, ha pujat vídeos, han fet notes de premsa… res, però res, passa perquè sí, tot porta molta feina. Ah, i un brutal treball de la Mireia i el Gil, grans fotògrafs de la colla, i el Jordi de PumbaProduccions, escalador i productor de vídeos, amb molt agraïment per haver-s’hi implicat tant amb el “dron”.

M’ha quedat un escrit molt personalitzat, ha estat un recurs literari, però a dalt La Mòmia hi van pujar 38 persones, 3 a tocar-hi la gralla -molt fan!- Altres es van quedar a baix. Fa molts anys, trescant pel Pirineu, en un refugi de muntanya vaig coincidir amb un noi de Valls, de la Colla Vella, i en dir-li que jo era dels Minyons de Terrassa, em va dir “Veus com és cert que tots els minyons sou escaladors i porteu arracada”. De fet l’origen dels Minyons és en unes trobades del Centre Excursionista de Terrassa. I aquesta fal·lera es manté: a la Colla hi ha alpinistes, escaladors, corredors de curses de muntanya, tenim un rocòdrom al local… organitzem, com entitat, una cursa i això que ara en diuen un “climbing”. Som així. Els castells i la muntanya tenen coses en comú: som dos activitats físiques que no tenim un fons de competició, sinó d’autosatisfacció i superació (que cal no confondre amb una sana rivalitat que també existeix). Totes dues activitats tenen la força de l’absurd: puges una muntanya per torna-la a baixar i això t’omple. Com els castells, enfilats uns sobre els altres, suats i bruts, sense més premi que passar-ho bé, després de patir una estona!

Tornant a les ensenyances i mestratge del Pare Vallhonrat, és evident que el pilar de La Mòmia no cap en cap rànquing ni en cap taula de puntuació: no es pot mesurar objectivament l’emoció i el sentiment i la força que desprèn. Diu Kant a La Metafísica dels Costums: tot el què no té un preu té una dignitat. I ja sabeu que de dignitat en aquest món sempre n’anem faltats. El repte i esforç col·lectiu de fer castells és de les coses que no tenen preu.

Des de Terrassa, al capvespre, la posta de sol és per la banda de Montserrat, i a voltes, si t’ho mires bé, sempre hi trobes els tons liles malves dels Minyons de Terrassa. I s’hi t’hi fixes més i hi podreu veure una enxaneta tocant el cel amb la mà. Literalment.

Cesc Poch i Ros

President dels minyons de Terrassa